Vaig comprar entrades per Muda per un motiu i un de sol: Pablo Messiez. Després de descobrir-lo amb El temps que estiguem junts, volia veure un altre text seu en acció. Pràcticament no vaig mirar res més, ni repartiment, ni direcció, ni argument. I, la veritat, em vaig endur una meravellosa sorpresa.
Muda és teatre de text amb majúscules, en el sentit que el text és la part més important, el centre de tot. El text de Muda és una delícia en el fons i en la forma (en aquest cas també cal reconèixer la tasca del traductor al català, Marc Artigau), un text que ens presenta tres personatges perduts, amb els seus problemes i la seva tristesa, i aconsegueix que ens n’enamorem des del primer segon. Un text fet de detalls i històries petites, d’anècdotes, d’humor i de drama. Un text que, sense posar-se transcendent, ens parla de la vida, de la soledat i de la necessitat que tots tenim de sentir-nos arrelats i estimats.
Però el que vaig veure a l’Akadèmia va anar més enllà d’un molt bon text. Mercè Vila Godoy signa una direcció impecable que comença seguint la convenció de l’espai per establir el context i se la salta quan resulta dramàticament apropiat. Una direcció que posa els personatges i la seva relació al centre, creant l’ambient apropiat perquè la tercera peça, el repartiment, faci la seva màgia.
I quin repartiment. D’una banda tenim Glòria Sirvent, que interpreta la muda del títol. I és cert que no li calen paraules. Només amb el rostre i els ulls, amb el cos i l’actitud, ens presenta el seu personatge i aconsegueix que empatitzem amb ell abans i tot de saber què li passa. Maria Lanau aporta la vis còmica amb la veïna xerraire a la que li agrada filosofar, un desplegament d’energia i potència escènica i l’eix que sosté la comèdia. I, per últim, Jordi Rico aporta la fragilitat i la tendresa. En una obra on les dones són les figures fortes que lluiten per aixecar-se, Rico és un home trencat, el més perdut de tots, el que necessita ser salvat.
Amb una escenografia de Laura Clos «Closca» senzilla però molt ben trobada, plena de mobles antics i decoracions tronades, i un vestuari de Laura Garcia igual de senzill i igual de ben trobat, Muda podria ser una història costumista sense més i estaria bé, però, en canvi, la poètica de Messiez i la seva capacitat per capbussar-se en l’ànima humana la converteixen en quelcom més. Una història per emmirallar-se i somriure, per reconciliar-nos amb el món i les persones, per desconnectar i agafar aire. Aquell teatre discret i clàssic que, quan es fa bé, és magistral. I aquest està molt ben fet.