Nina, una adaptació de La gavina de Txékhov, és la darrera peça de la Trilogia de la imperfecció, que enguany ha ocupat el gruix de la programació a la Sala Atrium i ha constituit la seva aposta personal com a companyia.
Dóna la casualitat que de les tres peces de la trilogia, l’única de la qual no he vist ni llegit el referent és Nina i, per tant, no puc afirmar amb rotunditat que la seva adaptació de La gavina sigui fallida, però el que sí puc dir és que resulta força ininteligible per qui no coneix el referent.
Nina em va semblar un text tediós, lent, repetitiu i força buit, que donava voltes i més voltes al voltant de la idea d’empoderar-se i d’estar contents amb el que tenim, i aprofitava (suposo) les paraules de Txékhov per sentar càtedra sobre el teatre modern, en un moment que el protagonista trencava la quarta paret per donar veu a Raimon Molins (pare de la criatura).
Ara bé, si parlem de la posada en escena i, en concret, de les projeccions que han estat la marca de la casa d’aquest experiment escènic, cal dir que aquest ha estat l’episodi més reeixit i interessant. Per fi trobem unes projeccions integrades en el relat, que aporten a les escenes, interactuen amb els personatges i milloren l’escenografia. Una feina precisa i preciosa que va ser, amb diferència, el que més vaig gaudir de tota la funció.
Amb un repartiment correcte però que no aconsegueix aixecar el text en cap moment i un ritme excessivament lent (sobretot al principi), Nina tanca un any d’experiment escènic amb la satisfacció d’haver aconseguit dominar l’ús de les projeccions en escena. No és poca cosa.