Assajar és de covards - La Gala

No és el què és el com (Assajar és de covards. La Gala. La crònica del dia després)

És molt difícil explicar què és Assajar és de covards. I no és perquè les staffes, els que hi han participat alguna vegada, els covarders i jo mateixa no ho haguem fet moltes vegades, o perquè sigui especialment difícil comunicar els esdeveniments que passen al Tantarantana un dilluns de cada mes i dos dies d’estiu.

Avui, finalment, he entès perquè ens costa tant d’explicar què és Assajar és de covards. I ho he entès després de passar-me tot el cap de setmana preguntant-ho als pollastres, veient les seves cares, somrient com una nena petita quan els veia buscar en el seu cervell una paraula o una frase que pogués condensar el que estàvem fent.

I el que he entès i el que he après és que Assajar és de covards no és un què, és un com.

Assajar és de covards no són dues lectures dramatitzades, una jam session actoral i un concert.

Assajar és de covards és amb generositat, amb entrega, amb somriures, amb abraçades, amb confiança, amb rapidesa, amb amor, amb chispa, amb originalitat, sense por, sense egos, sense perfeccionisme inútil, sense enveja, sense competir, sense “y tú de quién eres”, sense pressupost, sense taquilla, sense programadors, amb professionalitat, amb passió, amb talent, amb art…

Assajar és de covards és el motiu pel qual tots estem enamorats del teatre, és el que somiàvem que podia ser i en algun moment no vam trobar, és la tribu, la casa, el lloc on tornar, la bogeria màxima, la germanor. És el somni d’un equip de gent que no són d’aquest món. Us ho he dit abans i us ho diré sempre, staffas, Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salva S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia Lladó sou màgics i us estimo com les flors estimen el sol. La vostra generositat i la vostra entrega són d’un altre planeta i el nostre petit món, el que trepitgem cada dia a Barcelona, és una mica millor només perquè vosaltres hi sou.

Gràcies infinites per recordar-nos per què fem el que fem, per retornar-nos la fe en l’art i en nosaltres mateixos; gràcies per fer-nos sentir amb el cos que juntes tot és millor, per fer-nos experimentar la força del col·lectiu i fer-ho constantment amb un somriure, gràcies per deixar-nos jugar i per tancar-nos a totes juntes, aquest grup meravellós d’insensats que de vegades ens anomenem pollastres, d’altres covarders però que al final som només una cosa: La tribu d’Assajar és de covards.

[I, si m’ho permeteu, unes paraules pels companys amb qui he compartit les 48 hores dins del Tantarantana. Gràcies infinites per jugar amb mi i per acollir-me en els vostres assajos. No tinc paraules. (Tampoc tinc veu, però aquesta és una altra història relacionada amb certa festa i cert Rinpollo… 😉 ) Sou un regal. Sou amor. Sou molt grans.]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada