No hi ha bosc a Sarajevo

Ens apropem per segon any al Cicle de creació escènica DespertaLab, una iniciativa de la Nau Ivanow i Sala Atrium que dóna suport al teatre emergent. El que més m’agrada del DespertaLab és que et dóna la garantia que el que veuràs a escena tindrà qualitat, risc i no et deixarà indiferent. No és pas poc.No hi ha bosc a Sarajevo compleix amb aquesta norma i proposa un espectacle punyent que explora la violència en el context de la guerra de Bòsnia. Els protagonistes són un franctirador serbi i la seva amant bosniana, però a l’escenari veurem també ciutadans serbis, Miss Sarajevo, cascos blaus, un reporter de guerra i, fins i tot, Nick Cave.

No estem davant d’un muntatge fàcil, més aviat al contrari. No hi ha bosc a Sarajevo és una obra densa, amb molts nivells de lectura i que fa servir llenguatges molt diferents de manera simultània. A un escenari tan petit com el de l’Atrium, veure vuit actors a escena constantment provoca certa sensació d’atapeïment. Això, que en alguns moments aporta una gran força dramàtica, resulta un handicap quan aquests vuit actors realitzen tres o quatre escenes simultànies. La sensació és que, com a espectadors, ens estem perdent coses, senzillament perquè no sabem ni on ni què mirar.

No hi ha bosc a Sarajevo és, per sobre de tot, un muntatge de sensacions, d’emocions, en el que tot sovint captem més que no pas entenem el que succeeix a escena. Això és mèrit, sens dubte, d’un repartiment que ho dóna tot i es deixa la pell a cada escena i a cada moviment. Entre ells destaquen Núria Rocamora, en el paper de la dóna bosniana amant del franctirador i víctima de la violència de la guerra, que ens regala una interpretació crua, despullada i molt intensa tant en els moments de text com en els de dansa i gest; Guillem Motos, el franctirador serbi que gela la sang amb la mirada alhora que mostra una gran fragilitat, i Albert Bassas qui, tot i no tenir gaire text (potser gens), protagonitza de manera impecable una de les escenes més exigents des d’un punt de vista físic.

No hi ha bosc a Sarajevo és un d’aquells muntatges en que cal desconnectar una mica el cap i deixar-se portar per la força del que passa a escena. Conté algunes bones idees i uns quants excessos estètics però el conjunt és interessant, arriscat i provocador, precisament el que s’espera del muntatge guanyador de la beca DespertaLab.

 

No hi ha bosc a Sarajevo

Companyia Paradiso 99. Text i direcció: Begoña Moral. Ajudant de direcció: Meritxell Rodríguez. Producció: Laia Falp. Traducció: Roger Batalla. Repartiment: Albert Bassas, Roger Batalla, Xavier Grivé, Andrea Martínez, Guillem Motos, Pol Para, Núria Rocamora, Carol Rovira i Laura Tamayo. Il·luminació: Aina Vergés. Vestuari: Marc Udina. Projeccions i vídeo: Marc Salicrú i Raquel Ibort. Espai: Aina Vergés. Espai sonor: Manuel Pajuelo. Arranjaments musicals: Carol Rovira. Moviment: Igone López. Disseny gràfic: Raquel Ibort.

Sala: Sala Atrium. Data: 29/06/2016. Fotografia: (c)

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Y - X o la fidelitat dels cignes negres - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.