No arribo a temps per recomanar-vos aquest muntatge (va acabar diumenge), però no podia deixar de parlar-ne, i és que el cicle de teatre verbatim que ha fet La Seca ha estat d’allò més interessant, però els títols han passat volant per la cartellera.
A No m’oblideu mai Elies Barberà, Marta Montiel i Llàtzer Garcia (els dos primers, intèrprets de l’espectacle i el darrer, dramaturg) es llancen a explorar un tema tabú entre els tabús: el suïcidi adolescent. I és que si parlar de suïcidi ja és complicat, ho és encara més quan les víctimes no han arribat encara a la majoria d’edat.
Sense sensacionalisme, ni paternalisme, ni cap mena d’excés No m’oblideu mai ens porta la veu de joves que pateixen o han patit depressió i altres malalties mentals, assetjament, violència sexual i altres problemes que els han empés, en un moment determinat a intentar treure’s la vida. Sentir les seves paraules literals en boca dels dos intèrprets (que en això consisteix el teatre verbatim) commovia fins el moll de l’os i ens feia plantejar-nos com pot ser de cruel el món per alguns joves i adolescents, com de difícil és de vegades protegir-los i acompanyar-los i quina part de culpa tenim tots plegats en la construcció d’aquestes realitats que els (ens) asfixien.
Amb una posada en escena senzilla que donava tot el protagonisme a la veu i una tria molt interessant de testimonis i textos No m’oblideu mai hauria de girar (i molt!) per tot el territori i, especialment, per escoles i instituts, perquè convertir quelcom en tabú no fa que desaparegui i perquè parlar i escoltar són eines més potents del que qualsevol de nosaltres podria pensar.
Pingback: Els sonàmbuls - Somnis de teatre