Hi ha temes que s’han tractat poc o gens en la ficció. Acostumen a ser temes incòmodes, controvertits, difícils… Al nostre país hi ha hagut un tema completament sobreexplotat, la Guerra Civil, que ha acabat dissimulant el fet que poc o gens s’ha parlat del que va venir després. O, més ben dit, sí se n’ha parlat però tocant sempre els temes d’una determinada manera, sense gaires ganes d’aprofundir, fins i tot de forma nostàlgica o folklòrica.
Les ferides que no tanquen bé sempre fan mal. Quan es toquen massa, quan canvia el temps. Aquesta és la història de la nostra història. Tot un seguit de ferides que no van acabar de tancar i, per això, és important seguir parlant d’elles, fer tot el possible per netejar la pus que es va formant amb el pas del temps i començar de nou.
Amb tot això vull dir que No parlis amb estranys em va semblar una obra valenta amb un plantejament d’allò més interessant. Parlar de nens robats, cases “expropiades” o tortures policials dalt d’un escenari pot servir d’altaveu per visibilitzar tota una sèrie de fets que es pretenen oblidar.
Ara, un cop exposat l’anterior, he de dir que No parlis amb estranys no em va semblar un bon muntatge. I és que un bon tema, o una bona dosi de valentia, no té perquè tenir com a resultat una bona execució. L’obra em va resultar molt lenta. En moltes ocasions em va semblar que les escenes estaven innecessàriament allargades per intentar generar un suspens o una intriga que no calia. La narració em va semblar confusa en alguns moments. Em va resultar difícil seguir les històries dels monòlegs fragmentats a boca de l’escenari. Massa separats entre ells en el temps, de vegades massa subtils en les referències creuades, calia posar-hi els cinc sentits per no perdre cap detall. Tampoc no em va convèncer la utilització reiterativa de la cançó de guerra We be soldiers three (de tradició britànica) que feia d’interludi. De la mateixa manera que no vaig entendre a què venien els dos números musicals estil Valerio Lazarov que s’intercalaven al mig d’una de les històries principals. En conjunt em va semblar un mal text, que patia de certa dificultat a l’hora de tancar les escenes i els parlaments, que no rematava la feina, que s’allargava sempre de més i tenia dificultats en la concatenació d’escenes.
Per la seva part, en canvi, els actors van fer una bona feina. Tots ells interpretaven diversos papers i gairebé no sortien d’escena en cap moment. En aquest sentit era un muntatge exigent i el repartiment va estar a l’alçada.
De No parlis amb estranys em quedo amb la sensació que es podia haver fet millor i amb la por que, un cop tractat el tema, ningú no s’atreveixi a seguir explorant aquesta part de la nostra història que tants secrets i tant dolor amaga encara.