Aquesta temporada, la Sala Atrium aposta per les obres amb nom de dona. I, més en concret, ha creat un cicle titulat “Trilogia de la imperfecció” centrat en l’exploració d’alguns dels personatges femenins més coneguts de la literatura dramàtica.
Això sí, aquesta exploració es fa des d’un punt de vista masculí, així que l’aposta per les dones no deixa de ser una mica la de sempre: directors (homes) explicant universos femenins. I vull que quedi clar que no critico tant el fet (en el món de l’art qualsevol pot fer allò que consideri més interessant) sinó l’intent de vendre la idea com una cosa nova, diferent o especialment compromesa.
La primera peça d’aquesta trilogia és Nora, basada en la protagonista de Casa de nines d’Ibsen. Una dona que, en aparença, viu còmodament segons les normes de la seva societat, però que descobrirà què passa quan algú no les compleix.
El més destacat del muntatge és, sens dubte, la seva posada en escena. En la petita Sala Atrium, aquesta vegada, apareixen dos espais diferenciats: l’escenari habitual, on trobem la sala d’estar, i un espai apart sota la grada, on trobem el lavabo de la casa, refugi de la protagonista i que només podem veure gràcies a una càmera fixa. No és l’única càmera de l’escena. Al contrari, Raimon Molins aposta en la seva adaptació per la fragmentació i la utilització de la càmera com a punt de vista extra. En moments determinats això obliga a personatges i públic a dirigir la seva atenció a punts concrets. Un recurs que funciona bé en algunes escenes però al que costa una mica d’acostumar-se, ja que, en realitat, obliga l’espectador a seguir un camí molt estricte quan una de les gràcies del teatre és que qui mira pot triar en tot moment el seu punt de vista. Tanmateix, la dramatúrgia és encertada i molt dinàmica, fa un bon dibuix dels personatges i la trama i presenta el conflicte amb habilitat. Més complicat em sembla el tram final, on intèrprets i personatges es confonen en un joc de miralls una mica confús que sembla voler insinuar que, al cap i a la fi, totes les dones som Nora (una d’aquelles generalitzacions que queden bé sobre el paper però que, al final, estan una mica buides de contingut).
Sobre l’escenari, les sempre impecables Mireia Trias i Patricia Mendoza ens ofereixen unes interpretacions sòlides i interessants ben acompanyades per Oriol Tarrassón i Gal·la Sabaté.
En conjunt, Nora és per sobre de tot un experiment estètic que aconsegueix, no obstant, fer una relectura interessant, malgrat ser una mica superficial, d’un text que ja podem considerar clàssic.
[No vull acabar sense enviar una abraçada a tot l’equip de la Sala Atrium que va perdre el seu tècnic, Xavier Alabart, en un desgraciat accident la setmana passada.]
Pingback: Júlia - Trilogia de la imperfecció - Somnis de teatre