Ombra (parla Eurídice)

Fa més d’una setmana que no actualitzo el blog i això en temps de Grec és ben bé una temeritat, perquè les obres vistes s’acumulen com la roba bruta al cossi, però, què hi farem, els pics de feina (de la que em paga les factures) arriben quan arriben.

El cas és que amb Ombra, l’esperadíssima obra de Katie Mitchell, gairebé agraeixo haver tingut una mica més de temps per pair-la i confirmar la meva sensació quan vaig sortir perquè, a diferència de la majoria de gent que la va veure, a mi no em va convèncer gens.

I és que mentre la veia no podia deixar de pensar que allò era cinema mediocre i teatre dolent i que, en qualsevol cas, no era un llenguatge nou sinó un maridatge fallit. D’altra banda, el relat feminista o d’empoderament de la protagonista em va semblar més aviat fluixet, antic, amb poques aspiracions i, tot plegat, em va semblar que estava assistint al típic espectacle carn de festival, basat bàsicament en l’expectació que genera.

Katie Mitchell proposa, amb un text de la premi Nobel Elfriede Jelinek, què passaria si l’Eurídice del mite grec es negués a ser rescatada per Orfeu i, per explicar-ho, decideix fer cinema en directe. Així, sobre l’escenari tenim un equip de rodatge i uns actors que treballen per la càmera totalment aliens a qualsevol altra cosa. El text el diu una veu en off, en concret, una dona tancada a una cabina que llegeix d’un paper tota l’estona. Sobre l’escenari, la pantalla on veiem l’acció (i, incomprensiblement, a mà esquerra, els subtítols, perquè els que no parlem alemany passem una bona estona anant i venint. Algú m’explica per què no van posar els subtítols sota la imatge, com es fa al cinema?). El tema és que, com a cinema, l’acció, els plans, els talls i absolutament tot està condicionat pel fet que la cosa s’està fent en directe. Així, per simplificar, les escenes són llargues, estàtiques, lentes i, tot sovint, silencioses. Com a teatre, ni tan sols qualifica, res del que passa en escena està pensat per ser vist (més enllà de l’interès pràctic sobre com es fan determinats trucs). No hi ha una dramatúrgia que enllaci els dos llenguatges, no hi ha una voluntat d’establir un diàleg entre els dos llenguatges, no hi ha una coreografia, no hi ha res.

D’altra banda, el final de la pobra Euridice no em sembla molt millor en aquesta reversió del clàssic. Farta de ser el gerro xinès i el desfogament sexual d’Orfeu, decideix que a l’infern, tota sola, on ningú no la molesti, estarà per fi tranquil·la. El seu desig: escriure per sempre sense que ningú no la llegeixi. Molestar poc, ocupar poc espai i viure en pau. Com a aspiració, la trobo petita, què voleu que us digui.

Ombra va arribar amb les expectatives pels núvols i la promesa de ser una de les millors obres del festival. Jo, després de veure-la, no puc estar-hi d’acord. 

 

Ombra (parla Eurídice)

Autoria: Elfriede Jelinek. Direcció: Katie Mitchell. Interpretació: Jule Böwe, Cathlen Gawlich, Renato Schuch i Maik Solbach. Càmera: Nadja Krüger/Stefan Kessissoglou, Christin Wilke/Juliane Kremberg/Marcel Kieslich i Simon Peter (microfonista). Operador de grua: Simon Peter. Col·laboració en la direcció: Lily Mc Leish. Direcció de fotografia: Chloë Thomson. Disseny d’escenografia: Alex Eales. Disseny de vestuari: Sussie Juhlin-Wallen. Disseny de vídeo: Ingi Bekk. Col·laboració en el disseny de vídeo: Ellie Thompson. Disseny de so: Melanie Wilson i Mike Winship. Disseny d’il·luminació: Anthony Doran. Dramatúrgia: Nils Haarmann. Guió: Alice Birch. Una producció de Schaubühne Berlin.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 13/07/2018.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada