No he vist gaire tragèdia grega i, de fet, en conec més aviat poques. No vaig ser una d’aquelles nenes que es flipen amb la mitologia grega i, com el nostre sistema educatiu segrega netament les ciències de les lletres, la meva formació clàssica és més aviat escassa (per compensar-ho, encara recordo trossos de la taula periòdica). Però he de reconèixer que en el fons ja m’agrada. Aquesta ignorància em permet enfrontar-me amb els textos clàssics sense espectatives ni prejudicis, i deixar-me portar amb llibertat pel que veig sobre l’escenari. I aquesta Orestea em va agradar molt.

La proposta estava estructurada en dos muntatges, el primer consistia únicament en la primera tragèdia de la trilogia, Agammennone, mentre que el segon agrupava les altres dues, Coefore i Eumenidi; però permeteu-me que parli del conjunt, perquè, al cap i a la fi, els muntatges formaven un tot amb un únic èquip tècnic i artístic.

I en aquesta ocasió reconec que una de les coses que més em va cridar l’atenció del muntatge va ser, sens dubte, el vestuari. Mig futurista, mig gòtic, em va fascinar i em va fer ballar el cap en busca del seu referent fins que, al dia següent, en despertar-me, vaig caure-hi: Dune, la mítica pel·lícula de David Lynch. Penso que no és casualitat, al cap i a la fi, el protagonista de Dune és Paul Atreides. Atreides, el patronímic anglès dels fills d’Atreu i, per tant, d’Agamèmnon… Encerti o no, els tons metàlics i brillants, els vestits ajustats marcant els músculs i l’encaix negre formaven un conjunt retrofuturista que a mi em va resultar evocador. Aquest vestuari, combinat amb una escenografia en els mateixos tons que hi sumava el vermell sang al terra sempre que calia, desubicava totalment el text i el portava a un espai i un temps indefinits.

Per la seva part, les interpretacions em van semblar intenses i ben portades. És cert que alguns moviments escènics resultaven una mica confusos en determinats moments (especialment a la segona part, on el director fa servir el mateix tros d’escenari com a làpida i com a riu de manera consecutiva generant una mica de confusió) però el treball dels actors i sobretot de les actrius em va semblar interessant i precís, en especial el de Gaia Aprea en el paper de Cassandra. També cal destacar la magnífica dicció de tots ells, que permetia seguir perfectament el text tant si parlaves italià (que és el meu cas) com si no (o això em van assegurar uns quants coneguts).

Malauradament, el muntatge va anar de més a menys, però penso que això es deu en gran mesura al text, que comença amb èpica, violencia i venjança (riu-te’n tu de Joc de Trons) però acaba pràcticament amb una comunicació de les autoritats d’Atenes informant la població que es canvia el sistema de justícia. A aquesta darrera part, tot i que interessant des del punt de vista històric,  li manca qualsevol mena d’acció i això contrasta poderosament amb les dues primeres. Suposo que, per això, el director opta per fer-la més monumental, més operística, i introduir-hi més dansa i més projeccions, recursos que, tot i aparèixer en tots tres muntatges, són centrals en aquesta darrera part.

Amb els alts i baixos que comporta un muntatge d’aquestes característiques, el conjunt em va resultar interessant i evocador, i va deixar-me unes quantes imatges clavades a la retina. Una magnífica marató teatral.

Orestea: Agamennone, Coefore, Eumenidi

Cia. Teatro Stabile di Napoli

Intèrprets (Agamennone): Gaia Aprea, Claudio Di Palma, Fabio Cocifoglia, Paolo Cresta, Gianluca Musiu, Mascia Musy, Mariano Rigillo, Paolo Serra i Enzo Turrin.

Intèrprets (Coefore, Eumenidi): Gaia Aprea, Paolo Cresta, Fabio Cocifoglia, Patrizia Di Martino, Claudio Di Palma, Francesca De Nicolais, Gianluca Musiu, Mascia Musy, Angela Pagano, Giacinto Palmarini, Anna Teresa Rossini, Federica Sandrini, Paolo Serra, Dalal Suleiman i Enzo Turrin.

Ballarines de la companyia Körper: Chiara Barassi, Sibilla Celesia, Elena Cocci, Sara Lupoli i Marianna Moccia.

Autor: Èsquil. Direcció: Luca De Fusco. Traducció a l’italià: Monica Centanni. Escenografia: Maurizio Balò. Vestuari: Zaira de Vincentiis. Il·luminació: Gigi Saccomandi. Vídeo: Alessandro Papa. So: Hubert Westkemper. Músiques: Ran Bagno. Adaptació vocal: Paolo Coletta. Coreografia: Noa Wertheim.

Ajudanta de direcció: Alessandra Felli. Ajudanta de vestuari: Annalisa Ciaramella. Assistent de vestuari: Elena Soria. Ajudanta de coreografia: Rina Wertheim. Regidora: Teresa Cibelli. Cap de maquinistes: Nunzio Opera. Maquinista: Domenico Pepe. Cap de llums: Cristiano Benitozzi. Tècnic de llums: Marco Spina. Tècnics de vídeo: Alessandro Papa i Sebastiano Mazzillo. Tècnic de so: Italo Buonsenso. Cap de sastreria: Roberta Mattera. Sastressa: Daniela Guida. Maquillatge: Luca Oblach i Aldo Caldarella. Ajudants de maquillatge: Nicole Tomaini i Anastasia Coppola. Secretària de producció: Natalia Di Vivo.

Construcció d’escenografia: F.lli Giustiniani. Utilleria: Alovisi. Confecció de vestuari: The One. Perruques: Audello. Sabates: Pompei i Triunfo. Material audiovisual: Emmedue. Transports: Autotrasporti Criscuolo.

Producció: Teatro Stabile di Napoli – Teatro Stabile di Catania.

Agraïments: Assessorato alla Cultura del Comune di Napoli pel rodatge al Cimitero delle Fontanelle.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 09/10/2016. Fotografia: (c)