Vaig veure Orsini asseguda davant d’un grup d’adolescents que havien anat amb l’institut a veure una obra al teatre. Durant els primers minuts, vaig estar temptada de girar-me a demanar silenci perquè dues noies, fans de la sèrie Merlí, no paraven de comentar cada gest de l’actor Pau Viñals, que hi interpretava un dels professors. Però, al cap d’una estona, el discurs va canviar. Les noies havien caigut fascinades per un artefacte dramatúrgic que, lluny de ser senzill, pot fer-te parar una mica boig. Ara ja no parlaven de Viñals, sinó del que passava en escena, dels girs, les capes i les mentides, de tot allò absurd i inesperat. La seva manifestació en veu alta del desconcert com a espectadores em va semblar tan tendra com interessant. I, en acabar, vaig pensar que, segurament, Orsini havia fet néixer dues noves aficionades al teatre.
I és que Orsini més que una poma, fruita molt present a la promoció del muntatge, és una ceba, plena de capes que n’amaguen d’altres i que, totes juntes, conformen un text que mira al passat per parlar del present o que, potser, parla del present per entendre el passat.
L’acció comença al cim del Pedraforca, on els protagonistes assisteixen a una boda “de camp” i “original” que (es sobreentén) es celebra el 2 d’octubre de 2017. El record de l’atemptat terrorista a La Rambla de Barcelona és ben present, com ho són les emocions i les incerteses d’aquell octubre estrany. Tres personatges, una actriu famosa, una dona dins un cos masculí i un mentider compulsiu, mantenen converses circulars, fragmentades, inversemblants, patriòtiques, polítiques, sentimentals, profundes o frívoles que, per un moment, em van fer pensar que assistia a un Tot esperant Godot a la catalana.
I, de sobte, el quart personatge, que representa el caos i l’anarquia, la consciència de classe i la venjança, la lluita, la rauxa. El personatge que esfondra la quarta paret, afegint una nova capa, i canvia el rumb del muntatge obrint el qüestionament sobre què és la realitat, què és la ficció i, encara més important, hem decidit viure en un somni? Hem acampat voluntàriament i definitiva a la lluna de València? Som obrers o burgesos del Liceu?
En el repartiment, format per Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Viñals, destaca la feina de les dues dones. Alamany com a creadora del caos i Barceló com l’actriu famosa aparentment preocupada per la veritat es converteixen en les dues presències principals dalt l’escenari gràcies a la seva força i la seva veritat (per no parlar de la qualitat de la seva veu i dicció, molt per sobre, em temo, de la d’ells).
Orsini proposa gran quantitat de preguntes sobre el nostre país, en general, i la situació política actual, en concret, i les intenta resoldre mitjançant imatges, metàfores i referents històrics llunyans i propers. Un text que és una peça d’orfebreria amb una posada en escena que no pots deixar de mirar.