Em vaig perdre l’Assajar és de covards del mes de febrer. No va ser un caprici. Aquí on em veieu, formo part del jurat dels Premis de la Crítica, i el passat 17 de febrer…
L’amor (no és per a mi, va dir Medea)
Medea és un personatge fascinant. Una dona forta, apassionada, decidida, implacable, intel·ligent, que ho perd tot i ho trenca tot amb les seves pròpies mans quan l’amor l’arrasa. Quan les emocions l’envaeixen, l’autodestrucció la posseeix…
Llançament
Llançament es pot abordar des de dos punts de vista complementaris, però diferents. D’una banda està la forma i, de l’altra, el contingut. Forma i contingut són independents en aquest cas i només els creadors…
Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria
Feia temps que m’anava perdent aquest espectacle de Glòria Ribera que m’havien recomanat per activa i per passiva, que volia veure, però al que sempre, per un motiu o un altre, havia d’acabar renunciant. Així…
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers
La mort és l’única certesa que tenim a la vida. Des del moment que arribem a aquest món la única cosa que sabem del cert és que algun dia marxarem. No sabem com ni quant,…
La espuma de los días
No he leído nada de Boris Vian (como no me gusta repetirme, os remito al primer párrafo de mi crítica anterior para fijar los antecedentes), sin embargo, en este caso, tengo la sensación de que…
En lo alto para siempre
No he leído nada de David Foster Wallace. Como sabéis, me gusta ir con la verdad por delante, no me avergüenzo de mis lagunas, pero soy consciente de ellas. No sé cómo habría visto este…