El percebeiro ha sido la única obra que he visto en los últimos quince días. Es cierto que me habría gustado poder ir a ver más cosas pero, ante la imposibilidad, haber visto precisamente esta me dotó de suficientes imágenes y suficiente poesía como para pasar los días de abstinencia forzada con un bello lugar mental al que volver. (més…)
Sembla mentida que hagi trigat 15 dies en escriure la crònica del darrer Assajar és de covards de l’any, però és així. El dia 21 de desembre era la fi del món. Bé, no ben bé la fi del món sinó el darrer dia abans que els assalariats piressin de vacances de Nadal, i això vol dir que els freelance ens hem menjat uns quants marrons fruit d’aquella cosa tan humana d’intentar fer en 15 dies allò que no has fet en tres mesos. Aquell neguit de fer net abans d’acabar l’any. Presses, encàrrecs impossibles i accidents de tota mena que m’han tingut enganxada a l’ordinador sense parar de currar, sense veure teatre i sense actualitzar el blog. Paciència. (més…)
Segurament molts coneixeu la seva cara (és el que té sortir a la tele en un dels programes més coneguts de casa nostra), però potser no el seu nom. I penso que hauríem de començar a tenir-lo a mà perquè en sentirem a parlar. Jo vaig descobrir la faceta de dramaturga i directora de la també actriu Lara Díez al Festival Píndoles, amb textos com ara Notícies del futur, Jocs perillosos o RRHH (els dos primers entre els guanyadors de les seves respectives edicions) que ja mostraven una gran habilitat a l’hora de crear situacions i personatges interessants, amb capes i conflictes; i també gràcies a la seva participació al projecte Peripècies, però el que vaig veure dijous passat a la sala Àtic 22 em va confirmar que estem davant d’un nom que és sinònim de qualitat i intel·ligència. (més…)
Tengo 37 años y no conozco a nadie más o menos de mi generación que haya hecho la mili. Eso es, en el fondo, porque en los últimos años, entre las prórrogas por estudios, el número exagerado de objetores que hacía que no hubiera suficientes lugares para hacer la prestación social substitutoria y una opinión pública cada vez más contraria a que los hombres tuvieran que perder casi un año de su vida en cuarteles de todo el territorio aprendiendo a manejar armas pero, sobre todo, las leyes no escritas de la masculinidad tóxica, la mayoría de la gente se libró. Sin embargo, este “servicio a la patria” no se abolió por ley hasta 2001, y el camino que nos condujo hasta él fue mucho más largo y tortuoso de lo que algunos (por jóvenes o por desinformados) podríamos pensar. (més…)
Vaig veure 4D òptic per primera vegada l’any 2004 a l’Auditori de Sant Cugat. Jo tenia aleshores 23 anys i vaig anar-hi, bàsicament, perquè un amic de La Floresta em va dir que podíem aconseguir entrades tirades de preu si hi anàvem dues hores abans de començar l’espectacle i érem menors de 25. A mi, que m’agradava el teatre però no tenia gaire pasta (per no dir gens) em va semblar un planazo (reivindiquem un cop més l’accés a la cultura per a aquells que no disposen de molts diners per dedicar-hi) i, sense tenir ni punyetera idea de qui era aquest tal Daulte ni cap dels actors i cap altra cosa, vaig anar-hi. (més…)
A mesura que faig anys, cada vegada soc més ionqui de la no ficció en general i del teatre documental en concret. Suposo que és perquè, quan ja n’has vist molts, els relats de ficció més convencionals resulten sempre predictibles i rodons, com elaborats seguint una recepta; mentre que la no ficció, com la vida, sempre és imperfecta, insatisfactòria i injusta. I això m’agrada. (més…)
La manera com la història ha tractat el desig i el plaer sexual de les dones al llarg del temps faria riure si no fes plorar. L’habitació del costat aprofita un dels episodis més delirants d’aquesta lamentable història per intentar, entenent d’on venim, entendre on som ara. (més…)
Los clásicos llegan a serlo porque logran, no solo conmover y apelar a sus espectadores contemporáneos, sino también a los que vienen después, a los que ya no comparten tiempo, y tampoco espacio, con los creadores. Son obras que contienen verdades o reflexiones interesantes y profundamente humanas y es por eso por lo que, en general, evocan cosas distintas a cada receptor que, inevitablemente, y debido precisamente a esa distancia con el tiempo y el espacio del autor, lo pasa por el tamiz propio de una forma más descontextualizada que las obras contemporáneas. (més…)
Dilluns passat va tenir lloc el segon Assajar és de covards de la temporada. Que no fes la crònica del primer no vol dir que no hi anés (vaig anar-hi), ni que no m’agradés (em va semblar l’aposta més punki, alternativa, postmoderna i embogida que he vist mai en el corral), sinó que em va enganxar a meitat de la meva pausa i, malgrat que crec que hauria estat interessant escriure’n, al final no va poder ser. Així, el primer Assajar és de covards d’aquesta temporada és com un d’aquells happenings secrets i exclusius als que, si no has anat, te l’has perdut però de debó. Un petit miracle en aquest món hiperconnectat i exposat. (més…)