Dos anys i gairebé cent (!) entrades després, ja puc dir que obrir aquest bloc és una de les millors idees que he tingut.
El coloquio de los perros
Nunca antes había visto nada de Joglars. Dudo mucho que vuelva a hacerlo. Y es que, sin quitar mérito a su historia y sus antecedentes, hay pocas cosas que me fastidien más que sentir que…
Barbablava, l’esperança de les dones
Barbablava és una d’aquelles obres estranyes que, o bé t’atrapen, o bé no hi entres, però que, si t’atrapen, et fan gaudir del viatge. I això és el que em va passar a mi. I…
Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores
Mira que me hacía ilusión ver un Lorca en el Teatre Nacional… Y además un Lorca que no era ni La casa de Bernarda Alba ni Yerma, mucho más frecuentes en los escenarios, más fáciles…
L’orfe del clan dels Zhao
Ho farem ràpid com aquell que s’arrenca un tros d’esparadrap del braç: L’orfe del clan dels Zhao m’ha avorrit mortalment. Però molt? Sí, molt.