A partir d’ara, dos cops al mes trobareu algunes de les meves crítiques a ‘La Llança‘, el suplement cultural del diari digital ElNacional.cat. Paisajes para no colorear és la meva primera col·laboració amb aquest mitjà.
Tractar els adolescents com si fossin nens és, probablement, un dels primers símptomes de rendició vital. Quan comences a pensar que sí, que tot és molt maco quan tens quinze anys, però que ja els tocarà, ja, pagar factures i convertir-se en ciutadans respectables, segurament el que passa és que fa anys que vas deixar de queixar-te, vas acotar el cap i et vas creure que, efectivament, obeir les normes socials és la forma més tranquil·la de viure. Aleshores, un dimecres qualsevol, a les quatre de la tarda (un horari, sens dubte pensat per a uns instituts que sembla que no han volgut escoltar la invitació) acabes a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure i nou noies xilenes d’entre 13 i 17 anys et claven una bona bufetada de realitat, et sacsegen i et demostren que l’adolescència és el començament de tot, l’indret on floreixen les idees, les creences, les pors i les ferides que ens acompanyaran tota la vida.
Pingback: Explore el jardín de los cárpatos - Somnis de teatre