Vaig anar a veure Panorama, ho confesso, davant la insistència d’una bona amiga que lamentava profundament que m’hagués perdut MDLSX, l’anterior espectacle de la companyia Motus a Barcelona, l’any 2016.
I la veritat és que el vaig trobar interessant.
Panorama és una performance en grup que intenta, com el seu nom insinua, fer una panoràmica de la població estatunidenca agafant com a referent la població de Nova York. En temps de Donald Trump, el racisme i l’extrema dreta han ressorgit amb força a un país que és mestís des del seu origen. I és aquest mestissatge, aquesta barreja extrema de races, cultures i cossos el que ens mostra Panorama a través de les experiències dels seus intèrprets.
La peça arrenca amb la presentació dels intèrprets, que juguen a intercanviar-se les identitats. Un joc que, com europea, em va costar de captar en alguns moments perquè, a diferència de l’estatunidenc mitjà, capaç de distingir orígens ètnics amb una sola mirada (o això creuen ells) jo no soc gaire bona en això d’etiquetar i, en alguns moments, no vaig acabar de seguir la broma.
Tanmateix, el més important aquí són les històries i totes són interessants. Històries de migracions, de desarrelaments, de problemes personals i polítics, històries de persones que es busquen i no es troben; tot això sobre un escenari despullat i amb un ús de càmeres de vídeo tirant a clàssic (primers plans d’actors que miren a càmera per parlar-nos, imatges laterals generades en directe amb objectes pels mateixos intèrprets). El discurs sobre la identitat i l’auge de la dreta s’intercala amb un de paral·lel sobre la funció del teatre en aquesta recerca de la identitat, un afegit que, en determinats moments sobrecarrega d’intenció i sentit, potser de manera innecessària, una peça ja densa de per si.
El resultat és una performance amb un punt clàssic, una mica allargassada, però amb protagonistes interessants, imatges evocadores i moments emotius. Un retrat de la societat estatunidenca que no surt als mitjans, d’aquella gent que bàsicament intenta viure en pau en el país on tot és possible. Després de veure’ls, és obvi que no.
Panorama
Concepció i posada en escena: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò. Dramatúrgia: Erik Ehn i Daniela Nicolò. Interpretació: Maura Nguyen Donohue, John Gutierrez, Valois Marie Mickens, eugene the poogene, Richard Ebihara, Zishan Ugurlu. Ajudantia de direcció: Lola Giouse. Música: Heather Paauwe. Disseny de so: Enrico Casagrande. Disseny d’il·luminació: Andrea Gallo i Daniela Nicolò. Disseny visual: Bosul Kim i Seung Ho Jeong. Disseny de vídeo a EUA: CultureHub NYC amb Sangmin Chae. Disseny de vídeo a Europa: Paride Donatelli i Alessio Spirli. Direccio tècnica: Paride Donatelli. Producció: Elisa Bartolucci. Logística: Shaila Chenet. Comunicació: Marta Lovato i Estelle Coulon. Grafisme i oficina de premsa: comunicattive.it . Distribució internacional: Lisa Gilardino. Fotografia: Joung Sun / Theo Cote. Una producció de La MaMa Experimental Theatre Club i Motus. Coproduït pel Festival Grec 2018 de Barcelona, el Seoul Institute of the Arts (Corea), CultureHub (EUA), Vooruit (Bèlgica), FOG Triennale Milano Performing Arts (Itàlia), Emilia Romagna Teatro Fondazione (Itàlia) i L’arboreto – Teatro Dimora di Mondaino (Itàlia). Amb la col·laboració d’Under The Radar Festival (EUA). Amb el suport del Ministero dei beni e delle attività culturali e del turismo (MiBACT) i la Regió d’Emília-Romanya.
Sala: Hiroshima. Data: 18/07/2018. Fotografia: (c) Theo Cote.