Un prostíbul tronat de carretera on trascorren tres històries que promouen una preocupant romantització dels puters seria un bon resum de Paradise. No seria tan sorprenent si els membres del repartiment no tinguessin poc més de 20 anys.
I és que quan veig qualsevol obra de teatre, el primer que em ve al cap és preguntar-me per què els implicats han decidit fer el que han fet. Per què aquest text? Per què aquest tema? Per què ara? I, en aquesta ocasió, no vaig saber què respondre.
El text de Paradise (signat per Oriol Vila i Raquel Salvador, més coneguts com a Nico & Sunset arran de la websèrie del mateix títol de la que són creadors), el text de Paradise, deia, està pensat com a tres peces de microteatre ambientades al mateix espai, unides per una narradora (un recurs que, a aquestes alçades, resulta més que antic) que passa la major part del temps asseguda a un tamboret en escena sense fer res. Elisabet Casanovas, l’única dona del repartiment, defensa amb ungles i dents el seu paper de puta russa (sí, molt original també) quan en té oportunitat en la segona història, però no deixa de ser poc més que una decoració durant la resta dels 80 minuts que dura al muntatge.
El to general de Paradise oscila entre la farsa i la frivolitat, de manera que cada vegada que els autors intenten tractar temes a priori importants com la sexualitat de les persones amb diversitat funcional o la transexualitat, a banda de fer-ho d’una manera superficial, fan que resulti difícil distingir si estan construint discurs o només en fan burla. Al cap i a la fi resulta complicat de creure en la bona voluntat d’un text que presenta sempre els clients com a homes necessitats d’amor que van a buscar-lo al prostíbul (un, fins i tot, se sent empés a demanar a una protituta que “se senti lliure” i “sigui ella mateixa” després de posar-li els diners a la mà i dir-li que pot fer el que vulgui excepte sortir de l’habitació), que cosifica a les dones al programa de mà (que mostra la imatge sense cap d’Elisabet Casanovas amb el nom de l’obra escrit sobre els pits) i que caricaturitza les dones trans (l’argentina boja que caça Pokemons, la independentista tieta enamorada de Richard Gere) enlloc d’intentar construir uns personatges còmics amb substància.
D’altra banda, Paradise fa gala d’una escenografia cara i bufona, però francament desaprofitada per una posada en escena que no és capaç ni tan sols d’establir una convenció d’espai escènic (els actors entren i surten d’escena per on volen travessant per zones que en l’escena anterior s’ha establert que eren una paret i similars). Quant al repartiment, trobem una feina irregular que només salven la solvent Elisabet Casanovas i un Artur Busquets que, malgrat interpretar només característics, com a mínim és capaç de sosternir-los en totes les escenes.
Sorpren que Paradise es posicioni com a muntatge familiar i per a gent jove (amb els seus actors predilectes de la tele) quan en realitat ens trobem amb una posada en escena passada de moda, uns acudits suats i un text que aborda temes que no podrien importar menys a un jove. Una llàstima.