Pelat

Fa anys, no estic exagerant ni una mica, anys, que la meva amiga Mercè Rubià, que de teatre en sap un niu i mai no m’ha aconsellat malament, em deia: «Has de veure Pelat. On sigui, quan sigui, si t’enganxa a prop, ves-hi». I per fi, fa un parell de setmanes, el miracle: Pelat al nou teatre d’ El Prat L’Artesà, al seu preciós pati i gratis. Així que jo, que sé captar una indirecta del destí quan se’m presenta de manera tan òbvia vaig decidir apropar-m’hi, a veure, què.

Primera sorpresa agradable. Des de casa meva, Renfe mediante, trigo menys en anar a L’Artesà d’El Prat que a la Sala Becket, així que la temporada vinent penso estar ben atenta a la programació. I més encara després de tenir el plaer de veure per dins les instal·lacions. Tant la sala gran com la petita són una passada, i el pati per veure teatre a la fresca, ni t’explico. I, a sobre, tenen un bar preciós per fer postfunció. Tot bé.

Però parlem de Pelat, un espectacle que Joan Català gira des de fa més de cinc anys i amb raó.

Pelat és teatre de carrer, però també una experiència en comunitat. Un muntatge que enganxa des del primer moment i ens implica en el que passa. Un muntatge que depen del grup i, especialment, de quatre voluntaris, per poder arribar a bon port. El protagonista: un tronc gruixut d’uns quatre metres (potser són més o menys, soc un desastre calculant a ull. Era llarg, això segur).

Català entra a escena amb el tronc a coll i comença a jugar amb el públic, amb la possibilitat que el tronc colpegi algú (spoiler, no passa). A partir d’aquí, anirà triant persones del públic, homes, que l’ajudaran en la gesta final, un exercici que no podria fer sol i en el qual la seva integritat física depèn totalment dels voluntaris.

I és aquest posar-se en mans dels altres el que genera la catarsi, la meravella, la fascinació. El públic deixa de ser-ho per transformar-se en còmplice. Com a espectadors, tenim la necessitat d’empènyer, encara que només sigui amb els nostres ulls perquè tot surti bé.

El resultat és pura màgia. Pelat és un espectacle de carrer perfecte: sense text, comprensible per a tothom i per a totes les edats, amb emoció i amb missatge. La Mercè tenia tota la raó. L’havia de veure. 

Pelat

Idea original i intèrpret: Joan Català i Carrasco. Mirada externa i consells artístics: Roser Tutusaus, Melina Pereyra, Jordi Casanovas, David Climent i Pablo Molinero (Los Corderos). Amb el support de Fira Tàrrega, El Graner centre de creació del cos i el moviment, Festival Sismograf, Olot, L’Animal a l’Esquena, Trayectos danza.

Sala: Teatre L’Artesà (El Prat). Data: 14/07/2019. Fotografia: (c) Gema Moraleda.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada