PLA-DUR

És gairebé impossible veure un espectacle amb maquetes i vídeo en directe i no pensar en Agrupación Señor Serrano. Establir comparacions és pràcticament inevitable durant els primers minuts de PLA-DUR, una història que fa servir precisament aquests elements per construir el seu llenguatge. Però, de seguida, constatem que, com passa amb qualsevol element escènic, són la dramatúrgia i la direcció les que aporten caràcter i sentit al conjunt, i que, per tant, el resultat que obté la companyia Atzur amb aquests elements és completament propi.

D’entrada, a diferència dels Serrano, que treballen sempre a vista del públic, les manipuladores de PLA-DUR (Carme Gomila, Odile Carabantes i Valeria Linera) se situen en tot moment darrere la gasa on es projecten les seves grabacions en directe, i només intuïm els seus perfils retallats per la llum de treball. Així, la nostra atenció es centra de manera gairebé exclusiva en allò que es projecta sobre la pantalla, no en elles, excepte quan esdeven actrius i interpreten puntualment les protagonistes, sempre darrere la gasa. El resultat és un relat molt visual i amb un punt oníric conduït per una veu en off que fa de narradora.

I què narra PLA-DUR? PLA-DUR és una faula basada en fets reals que, amb una estructura senzilla i un final de fantasia, posa sobre la taula la problemàtica a la que s’enfronten Las kellys. Las kellys (que ve del joc de paraules en castellà “la kelly, la que limpia”) és una associació a nivell espanyol integrada per cambreres de pis que, des de fa ja uns quants anys, reivindica la seva feina i reclama unes millor condicions laborals. PLA-DUR imagina un grup de kellys que neteja apartaments turístics i aprofita així per introduir a la narració aquest altre fenomen que devora les nostres ciutats, posant sobre la taula temes com ara la gentrificació, l’expulsió de veïns o els problemes de convivència. L’encert aquí és que el muntatge aborda tots aquests temes tant candents i complexos amb un llenguatge molt simbòlic però de manera molt directa, en poc menys d’una hora i sense embrancar-se amb dades i estadístiques. En centrar-se en quelcom molt concret: la problemàtica d’aquestes dones sotmeses a les lleis del capitalisme més salvatge, víctimes d’ell però, alhora, imprescindibles pel seu funcionament, PLA-DUR aconsegueix fer un retrat acurat, una fotografia precisa i, alhora, terrorífica, però amb un final esperançador.

Els elements amb els que juguen les manipuladores per crear les escenes que es projecten són sovint les eines de les kellys (fregalls, baietes, draps) o allò que combaten (restes de menjar, brossa), fet que dona un to concret a les imatges. Aquest vídeo en directe es combina sovint amb projeccions també en directe que aporten capes d’informació superposada (com quan veiem la feina de la kelly convertida en un videojoc macabre) i el conjunt s’arrodoneix amb un espai sonor que contribueix a donar el to emotiu.

PLA-DUR és un muntatge petit i d’apariència senzilla que amaga una gran complexitat en la seva dramatúrgia i direcció. Una peça compromesa i reivindicativa amb una posada en escena arriscada i contemporània. Tot un encert.

PLA-DUR
Direcció: Carme Gomila i Odile Carabantes. Realització visual: Carme Gomila i Odile Carabantes. Direcció escènica: Rocío Manzano. Text Original: Andrea Sanz. Dramatúrgia: Cristina Cordero. Performance: Carme Gomila, Odile Carabantes i Valeria Linera. Producció: Núria Santaló. Disseny d’il·luminació: Marc Lleixà. Disseny de so i banda sonora original: Aurora Bauzà. Locució: Rocío Manzano. Disseny d’escenografia, vestuari i maquetes: Elionor Sintes i Erkuden Fernández. Fotos: ATZUR i Joan Alvado.
Sala: La Lleialtat Santsenca. Data: 15/03/2019. Fotografia:
ATZUR i Joan Alvado.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada