Permeteu-me una pregunta, vosaltres sou guapos o normals? Molts repondreu per instint que tant és, que això és una frivolitat i que la bellesa està a l’interior (jo també dic això, és el que fem els “normals”) però què passaria si arribéssiu a un teatre i hi trobéssiu dues portes, una per als guapos i una per als normals, i una altra persona decidís el vostre destí? Totes dues portes arriben al mateix lloc, però ja us dic jo que no es travessen amb la mateixa alegria.
I aquest és precisament el joc prefunció que ens proposa Sixto Paz a la porta de La Villarroel. No és pas innocent. S’ha dit que aquest text és fluix, tou o que no està a l’alçada, però en canvi jo penso que la tria és magnífica i que té una increïble mala baba. Diguem-ho clar: per parlar de la bellesa dels altres ningú no escatima pas adjectius (aquell és un cardo, aquella és fastigosa, qui s’haurà pensat que és amb aquesta cara!) però comença a parlar de la pròpia o de la de qui tens al costat i la gent començarà a empassar saliva. I és que el tema de la imatge i (sobretot) de l’autoimatge serà una frivolitat, però ens afecta a diari, a cada moment, a cada fotografia, cada cop que ens rentem les dents davant del mirall. I tant és que siguis guapo com normal.
Neil LaBute tria uns personatges de classe obrera i amb poca educació per poder centrar-se en el tema de la imatge sense haver de distreure’s amb disquisicions de caire filosòfic i intel·lectual. A Pretty no estem per orgues, excuses, ni racionalitzacions; les coses clares, la xocolata espessa i la bellesa com a arma, moneda de canvi i finalitat a la vida.
La trama arrenca amb una bronca monumental entre Sara Espígul i Pau Roca. El motiu? Ell ha dit que ella no era guapa, era “normal”. A partir d’aquí explorarem el problema des de tots els angles possibles i sense cap mena de mania.
Un repartiment molt guapo dóna vida a aquests personatges més aviat macarres però molt divertits. Tots estan magnífics, però Sara Espígul ho clava amb la seva perruquera que pateix explosions inesperades de violència. L’escena inicial és divertidíssima i les seves aparicions, les més impredictibles. També em va agradar molt veure Joan Carreras en un paper tan diferent al que estem acostumats a veure-li en teatre.
De vegades caiem en el parany de creure que la cultura i, en aquest cas, el teatre ha de tractar temes profunds. O en aquell altre que diu que hi ha temes “de primera” i temes “de segona” com si la gelosia o l’amor fossin emocions més nobles o importants que la vanitat o l’egoïsme. Jo, en canvi, tendeixo a pensar que el teatre i la cultura han de tractar temes vigents, que m’han de dir alguna cosa i que, el que em diguin, ho he de poder aplicar a la meva vida. En aquest sentit us asseguro que Pretty no només és bona sinó que és necessària.
I és que a la vida també cal una mica de frivolitat.