Sóc una dona de trenta dos anys amb parella estable des de en fa gairebé deu. Us juro que el número de vegades que m’han preguntat “els nens, per a quan?” és de més de tres xifres.

I, és clar, al final és un tema al qual li he dedicat més d’una conversa en els darrers anys…

Suposo que per això pensava que m’identificaria més amb l’argument de Pulmons. Però el cert és que em va saber a poc. Tot i què, en aquest cas, estic molt segura que la culpa és només meva. Que Pulmons no em podia satisfer simplement perquè jo m’havia fet a la idea de que seria una altra cosa. Perquè jo pensava (guiada per la promoció, tot sigui dit) que tota l’obra tractaria únicament sobre el procés de decidir si tenir o no tenir un fill. Però no. Pulmons parla de la paternitat. Sí que és cert que les primeres escenes estan dedicades a la reflexió sobre el fet de portar una altra vida al món però, de seguida, i sense gaire justificació, la parella protagonista decideix que sí, que seran pares. I a partir d’aquest moment l’obra gira entorn al desig de paternitat i la seva problemàtica. Un tema que pot resultar interessant, però no per mi.

Sobre la posada en escena i la interpretació només puc dir coses bones. Tant els dos actors com la direcció em van semblar excel·lents. Pulmons és un text complicat d’escenificar perquè canvia de moment i d’ubicació sense transicions, amb una frase o un gest. També és un muntatge carregat d’emocions i tensió emocional, gens fàcil. Malgrat això, la direcció i els actors aconsegueixen que el públic no es perdi en cap moment, que tot flueixi amb total naturalitat i que les emocions es transmetin a la platea.

Pulmons és un muntatge ideal per a tots aquells que es plantegen com evolucionaria o canviaria la seva vida en parella amb l’arribada d’un fill. És un text que ens parla més de les fases d’una parella que de la paternitat en sí mateixa. Però és, malgrat tot, un text interessant.

També molt interessant i engrescadora em va semblar la proposta de Sixto Paz Produccions d’encetar una Lliga de teatre mitjançant els smartphones. Una forma original de crear públic i animar a la participació des de la platea. Ho vaig passar francament bé comentant les nostres respostes al trivial que proposaven a la sortida amb un dels membres de la companyia. I, de regal, em vaig endur un quinto.

Em moro de ganes de veure com evoluciona aquesta proposta, i, com no, de participar a la Lliga.

Pulmons – Autor: Duncan Macmillan. Traducció: Carme Camacho. Directora: Marilia Samper. Repartiment: Pau Roca i Carlota Olcina. Sala: Sala Beckett. Data: 17/05/14.