El passat cap de setmana, com ja comença a ser tradició, vaig assistir al Festival Píndoles. Enguany, en la seva quarta edició, que podem anomenar la de la consolidació, el Festival s’ha fet gran i li ha calgut sortir del recinte de l’Albertg Verge de Montserrat, que havia estat la seu fins ara, i establir-se al Castell de Montjuïc. Un espai preciós, sorprenent i molt adient per l’esperit del festival.
I és que l’essència del Festival Píndoles és veure peces breus de teatre de qualitat en espais no convencionals, és a dir, fora del teatre; en espais pintorescos i amb caràcter, que aportin un extra a l’espectacle que s’hi representarà. I d’aquesta mena d’espais el Castell de Montjuïc en va ple, amb sales pedra de totes mides, fossat, pous i torres amb escales de cargol. Alguns dels espais que vam veure estan normalment tancats al públic, però fins i tot aquells que són de lliure accés permanent esdevenien diferents només pel fet d’allotjar aquests espectacles.
Enguany, com l’any passat, es van poder veure 18 peces en total (6 cada dia del festival), no només de text sinó també de teatre d’objectes i circ, demostrant un cop més que de microteatre se’n pot fer de tots els gèneres. Divendres i dissabte el clima va respectar molt el festival i vam gaudir d’unes jornades estiuenques (però sense morir de calor) d’allò més agradables. Diumenge vam tenir alguns moments de xàfec que van obligar a reubicar algunes peces que es feien a l’aire lliure (cap drama, l’organització ho tenia tot previst), però el dia va acabar bé i es van poder anunciar els guanyadors al pati d’armes sense patir per la pluja.
Els espectacles que vam poder veure en aquesta edició van ser els següents:
Divendres
- Dos pájaros de un tiro: un emocionant thriller carcerari amb sorpresa i reflexió final. L’ambient de tensió que creava es va accentuar pel fet que la vam veure a una sala circular dins d’una torre, que recordava poderosament a una cel·la de la Model. A més, tots els que vam gaudir d’A.K.A. vam reconèixer Albert Salazar com a un dels protagonistes.
- Duel: una de les peces més originals del festival ens convidava a assistir a una baralla d’esgrima esportiva que, mica en mica, esdevenia una altra cosa. La gràcia de veure barallar-se dos homes sense espasa però amb tota l’emoció i de reconèixer totes les referències amagades (o no) al text la van convertir en una de les més comentades i lloades del cap de setmana. Va ser una de les guanyadores del festival.
- Duérmete niño: una crítica àcida i divertidíssima a la problematització de la maternitat. Una parella que ha decidit seguir el mètode Estivill per fer dormir el seu nadó s’estressa quan el nadó no plora a la nit.
- El cruce: teatre d’objectes només amb un tangram, una maleta i el cos de l’intèrpret. Una història surrealista sobre un personatge atrapat a una cruïlla.
- L’article: un text molt d’actualitat en el que l’empleat d’un diari demana parlar amb el director perquè li ha estat censurat un article sobre els presos polítics.
- RRHH: un dels muntatges que va arrencar més riures el divendres va ser aquesta entrevista de feina en la que el públic podia sentir (en off) els pensaments de la responsable de recursos humans i també de la candidata a la feina. Una situació ben còmica basada en fets molt reals (qui no ha passat per una entrevista de feina surrealista?).
Dissabte
- A propósito del miedo a volar: els creadors d’una de les triomfadores de l‘edició passada Happy Birthday, Jamie Love repetien enguany amb la història d’un home que es retroba en un viatge d’avió de 8 hores amb la noia de la que va estar enamorat a la universitat. Una comèdia romàntica que, malauradament, no va acabar de quallar.
- Aquest sol, hi és per a tots?: aquest text, que combinava fragments de Mercè Rodoreda i de la cançó “Marxar” de Guillem Ramisa amb la conversa telefònica que va tenir lloc entre les guàrdies costaneres d’Itàlia i Malta mentre s’enfonsava un vaixell carregat amb més de 400 refugiats en les seves aigües (uns fets que van tenir lloc l’11 d’octubre de 2013 i en els que van morir 268 persones) va obtenir el premi del públic.
- Documento 17: espectacle de circ i pallassos que demanava la col·laboració del públic. Acrobàcia, moviment, suspensió capilar i humor sense paraules.
- Jo, desconegut: un musical (si no recordo malament, el primer de la història del Píndoles) en el que dos personatges de èpoques diferents es comuniquen mitjançant notes que es deixen dins de llibres.
- La solitud de l’U: un text de Sergi Belbel sobre els fets de l’1 d’octubre (que alguns ja vam poder veure al Teatre Lliure dins del cicle En procés) impecablement interpretat per Concha Milla i Alejandro Bordanove.
- Parla’m: comèdia surrealista en forma de monòleg en la que una dona ens presenta la seva parella: un maniquí.
Diumenge
- Alex Barti: m’atreviria a dir que va ser l’espectacle més sorprenent i inesperat de tot el festival. Un titella músic (va tocar la guitarra i el piano) que va deixar-nos a tots espatarrats per la seva expressivitat, el seu sentit de l’humor i la seva versemblança. Jo reconec que vaig haver d’assecar-me les llàgrimes de tant riure i que en el moment dels aplaudiments vaig haver de recordar que aquell nino de felpa es movia gràcies al seu marionetista, Alex Mihailovski, un home de gairebé dos metres d’alçada que arribaves a oblidar que era qui movia els fils. Va ser, amb tota justícia, una de les guanyadores del jurat.
- Ambulantis: per mi, una de les millors peces del festival, una reflexió sobre el fet de viatjar desde moltíssims punts de vista, recollits mitjançant entrevistes gravades, i amb una posada en escena basada en el teatre d’ombres. Un espectacle que, ens van informar, era un work in progress que acabarà sent de durada convencional i que jo em moro de ganes de veure sencer. Autèntica poesia. Va ser també una de les guanyadores del jurat.
- Arpenaz 4.1: una crisis de parella i d’identitat provocada per una tenda de campanya “familiar”.
- El sopar o de com ella sopa tota sola el dia de l’aniversari de la mort del seu pare: una altra de les meves preferides d’aquesta edició (i potser de totes). Un text magnífic que transitava de la comèdia al drama per explicar-nos exactament el que diu el títol. Una peça que abordava el dol, el dolor i la malatia mental amb una barreja màgica de sentit de l’humor, seriositat i poesia que va deixar-nos enganxats a la cadira. Amb menció especial a la intèrpret, Núria Corominas, que era també l’autora del text i directora, que es va veure obligada a substituir l’actriu que ho havia de fer un parell de dies abans de l’estrena (però cap de nosaltres no ho hauria pogut ni sospitar si no ens ho hagués dit ella mateixa). Va guanyar el premi que atorga Cal Gras, que consisteix en una setmana de residència per seguir treballant en la peça.
- La inversemblant peripècia d’en James Richards: una comèdia de la sempre eficaç Sílvia Navarro amb tocs de fantasia i ciència ficció, que ens transportava a una curiosa realitat californiana.
- Welcome to Berlin: una altra de les peces més celebrades del festival. Una comèdia romàntica sobre el final no volgut d’una relació que va arrencar tant riures com llàgrimes entre el públic.
Així, després de tres dies intensos de microteatre i amics (els habituals del Píndoles som com una colla en expansió permanent que aprofitem el festival per posar-nos al dia i passar un cap de setmana junts) va arribar el moment de triar els guanyadors. I és que el Festival Píndoles no és només una mostra, sinó també un concurs en el que les obres guanyadores fan una minigira per tres sales de teatre de Barcelona: la Flyhard, el Maldà i el Tantarantana. Enguany, el jurat estava format per: Adrià Aubert del Maldà, Sergio Matamala de la Sala Flyhard, Ferran Murillo i Roberto Romei del Teatre Tantarantana, Sílvia Mercè del col·lectiu Nova Veu del portal Recomana i els representants de Cal Gras, Quim Moya i David Santamaria.
Les guanyadores del jurat, com ja hem avançat, van ser El duel, Alex Barti i Ambulantis. Totes tres, juntament amb la guanyadora del públic, Aquest sol, hi és per a tots? faran parada a Barcelona en les dates següents: Maldà, 25 de juny; Tantarantana, 26 de juny i Sala Flyhard, 27 de juny.
Si no vau poder assistir al festival, us asseguro que amb la gira tindreu un magnífic tast del que van ser aquests tres dies.
La quarta edició del Píndoles ha demostrat que el festival havia de crèixer i podia fer-ho (el castell ha permés una major ocupació de tots els passes i, per tant, més públic que l’alberg) i també que, malgrat el pas del temps el format segueix viu i amb capacitat per sorprendre. Potser vam trobar a faltar aquell ambient més íntim de l’alberg i potser l’Ajuntament de Barcelona s’hauria de fer mirar això de posar una barra de cervesa artesana on un got més petit que un quinto costava 3 euros i la mateixa quantitat de refresc, 2 euros (senyors de l’Ajuntament, aquests preus són per a turistes, si de debó espereu que els barcelonins, que ja ens deixem un ronyó en el lloguer, participem de les activitats al castell, potser que ens ho poseu una miqueta més fàcil), però el Píndoles segueix sent el Píndoles. I que duri molts anys més!