Aquesta temporada, el Teatre Lliure ha fet tota mena de canvis i apostes arriscades. Des de residències de creació fins a cedir la programació de l’Espai Lliure, sembla que Juan Carlos Martel i el seu equip s’han pres seriosament això d’obrir les portes del Lliure a creadors nous (nous, al Lliure, ja m’enteneu) i joves (joves sempre segons aquesta escala moderna segons la qual la joventut s’allarga ben bé fins l’edat de jubilació i la gent de més 70 anys es considera a sí mateixa madurets interessants). Bé per ells.
En el cas de La ruta 40 (Cúbit, Una lluita constant, La col·lecció, El llarg dinar de Nadal), el Lliure els ha cedit la programació de l’Espai Lliure (la seva sala més alternativa) durant els darrers tres mesos. Els muntatges triats fins ara han estat Tierras del Sud, In Wonderland, Cúbit i un nou espectacle de la companyia, Reiseführer, escrit i dirigit per Ferran Dordal.
Reiseführer, en alemany, guia turística, tant la publicació com la persona, parla del turisme des del punt de vista del viatger occidental (és a dir, nosaltres). La posada en escena és senzilla, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla expliquen anècdotes de viatges tallant-se constantment entre ells mentre van muntant un enorme puzle a terra. Un dels mèrits de l’artefacte és que aquesta coreografia textual no està escrita. És a dir, Díaz, Prat i Torrecilla tenen un bon grapat d’anècdotes que coneixen i poden explicar, però no està marcat en quin ordre les faran, en quin moment tallaran al company o en quin punt de l’escenari ho faran. Aquí, el que mana és el factor caos d’estar muntant un puzle de més de 400 peces en directe i és seguint aquest ritme com es munta la peça que, inevitablement, canvia cada nit.
Les anècdotes, que comencen després d’un moment que sí es sempre igual en el que els tres intèrprets expliquen que han fet una ruta turística per Barcelona fent-se passar per estrangers per intentar entendre la distància entre viure en una ciutat i visitar-la, travessen tots els llocs comuns dels viatges en l’era de les low-cost: la dèria de fet tot el que digui la guia, l’obsessió pels likes a Instagram, la ironia que conté el fet que una colla d’urbanites se’n vagi a zones on viuen animals salvatges (si ve un os…), la recerca de l’«autenticitat» vulgui dir això el que vulgui dir, la fetitxització d’indrets concrets només perquè van ser citats per artistes o perquè algú hi va viure, etcètera, etcètera.
Díaz, Prat i Torrecilla estan magnífics en el seu paper de turistes turmentats. La narració de les anècdotes té el ritme de les bones històries i és molt senzill empatitzar amb ells i amb les seves dèries i desconcerts. El que expliquen és tan cert que és impossible no riure. I tot això, mentre munten el puzle i fan una complicada feina d’escolta. Només per veure’ls, la visita a l’Espai Lliure ja val la pena.
Però, malgrat que el muntatge funciona, convida a la reflexió i és francament divertit, vaig trobar a faltar que a banda d’enfotre’s de les nostres tonteries de nous rics que viatgen (que em sembla molt bé), parlés més en termes d’impacte social, polític i mediambiental. Que fos una mica menys comprensiu amb les nostres debilitats i contradiccions i ens incomodés més com a perpretadors d’aquest crim del qual tots en som còmplices (jo la primera). Sigui com sigui, Reiseführer és un muntatge interessant i divertit, que dona peu a bones converses postfunció, ni que sigui per seguir amb les anècdotes de viatges.