Retour à Reims

Un dels meus objectius per aquest Temporada Alta era veure muntatges d’alguns grans noms dels que encara no havia pogut gaudir sobre els escenaris. Thomas Ostermeier era un d’aquests noms, i aquest va ser el motiu d’anar a veure aquest Retour à Reims.

I reconec que la cosa no em va acabar de convèncer. El muntatge consisteix, bàsicament, en dur a escena un assaig autobiogràfic del sociòleg i filòsof francès Didier Eribon en el que, partint del seu cas personal, intenta explicar com era la vida de les famílies obreres franceses als anys 60 i per què a França (com a tants altres llocs) la classe obrera, pressumiblement d’esquerres, s’ha passat a l’extrema dreta en els darrers anys. El mecanisme per dur a terme això consisteix en situar-nos en un estudi de gravació on una dona (ni més ni menys que Irène Jacob) posa la veu en off d’un documental que es projecta a una gran pantalla mentre ella parla. És a dir, fent una passa més en aquesta mena de fal·lera col·lectiva de convertir el teatre en cinema, Ostermeier ha creat un 30 minuts i ha decidit fer la descripció en directe per poder justificar que és teatre. I, no em malinterpreteu, el documental és interessant i està ben fet, i la Irène Jacob és meravellosa i ho fa increïblement bé, però m’hagués semblat tot igual de bé si hagués vist aquest documental a Filmin. El fet de ser a una teatre em va aportar ben poca cosa.

Aquest relat, que és el principal, s’interromp dues vegades. Una cap a la meitat i una altra al final. En tots dos casos, és l’actor i raper francosenegalès Blade Mc Alimbaye qui agafa el protagonisme i enlaira, per fi, el muntatge. I és que després de presentar un relat eurocèntric i potser massa autocomplaent sobre la davallada de l’esquerra a Europa, que abunda sobre aquesta convicció tan estesa que la gent vota a la dreta xenòfoba perquè l’esquerra no dona resposta a les seves inquietuds (i no perquè la gent té idees xenòfobes), el personatge de Blade Mc Alimbaye, que interpreta el propietari de l’estudi de gravació i que té una història personal interessant, ajuda a posar les coses en perspectiva. La seva interpretació en directe d’un parell de cançons va ser la segona millor cosa de la nit. La primera, el seu relat de com Charles de Gaulle no va permetre als soldats negres que van lluitar per França a la Segona Guerra Mundial participar a la desfilada de la victòria. Un relat d’una història desconeguda que, en només deu minuts, donava més pistes de per què França (i tota Europa) vota desacomplexadament a l’extrema dreta que tota la tesi anterior.

Des d’un punt de vista purament tècnic, a Retour à Reims em va faltar teatre. Hi havia bons intèrprets, bona escenografia i una bonica posada en escena, però també un abús del fet audiovisual i una certa contradicció entre la quarta paret fermament establerta durant tot el muntatge que cau sobtadament en el moment del rap (perquè no es pot rapejar sense incloure el públic). Des d’un punt de vista de discurs, tinc la sensació que Ostermeier no encerta amb quina era la història realment interessant de les dues que explica i, així, el conjunt resulta més autocomplaent que qualsevol altra cosa.

Retour à Reims
Autoria: Didier Eribon (adaptació del llibre Retour à Reims, a partir de la versió de la Schaubühne). Direcció: Thomas Ostermeier. Intèrprets: Cédric Eeckhout, Irène Jacob i Blade Mc Alimbaye. Espai escènic i vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Espai sonor: Jochen Jezussek. Dramatúrgia: Florian Borchmeyer i Maja Zade. Il·luminació: Erich Schneider. Direcció pel·lícula: Sébastien Dupouey i Thomas Ostermeier. Producció: Théâtre Vidy-Lausanne. Coproducció: Théâtre de la Ville Paris, Théâtre National de Strasbourg, TAP – Théâtre & Auditorium de Poitiers, Scène nationale d’Albi, La Coursive Scène nationale La Rochelle, Bonlieu Scène nationale Annecy, MA avec Granit – Scènes nationales de Belfort et de Montbéliard, Espace Malraux Scène nationale de Chambéry et de la Savoie i Théâtre de Liège. Producció de la versió original: Schaubühne Berlin avec Manchester International Festival, HOME Manchester i Théâtre de la Ville Paris Avec le soutien de Pro Helvetia, fondation suisse pour la culture. Un espectacle ofert per Fundació Carulla. 
Sala: Teatre Municipal de Girona. Data: 06/12/2019. Fotografia: (c) Mathilda Olmi.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada