Richard III and they’ve never heard of love

Bàrbara Mestanza i Paula Ribó, que van donar-se a conèixer fa uns anys amb el seu grup, The Mamzelles, fa temps que s’han convertit, juntes i per separat, en projectes de The Mamzelles i amb d’altres d’independents, en dues creadores diferents, interessants, amb molta personalitat i amb dues veus completament reconeixibles i diferenciades.

Richard III and they’ve never heard of love és el primer muntatge que signen exclusivament a quatre mans i, per dirigir-lo, han confiat en l’estatunidenc Jason Trucco (un habitual del teatre La Mama de Nova York, sala i productora que a Barcelona coneixem per muntatges com Panorama i Motus, que s’han vist en diferents Grecs).

L’obra, que es desenvolupa de manera gairebé íntegra en anglès, ens presenta dues actrius catalanes que, a la tardor de 2017, fugen a Los Angeles en busca d’un respir de la política. Allà, coneixen a un director que els proposa fer un Ricard III.

A Richard III and they’ve never heard of love trobem una barreja increïblement equilibrada de la ràbia i la determinació de Mestanza, que acostuma a proposar muntatges in your face, allunyats de subtileses i carregats de fúria, i l’univers personal, calmat i simbòlic de Ribó, que acostuma a apostar per un llenguatge poètic i oníric amb tocs de surrealisme (l’embaràs de l’ou daurat en seria un magnífic exemple, en aquest cas), acompanyat de cançons en directe amb el segell Mamzelles i l’estètica underground de sala petita barcelonina, passada pel tamís ianqui. I aquesta barreja, que podria semblar un frankenstein, funciona, i ens proposa la història d’una recerca: la de la identitat.

En un país que no és el seu, en un idioma que no és el seu i fugint d’un país que ja no sap quin és, dues dones intenten definir-se com artistes, com a dones i com activistes/subjectes polítics. I, a aquestes alçades del segle XXI em temo que és una tasca complicada. Què se suposa que hem de fer les dones? Comportar-nos com els homes? Convertir-nos en mares i cuidadores? Resignar-nos a interpretar els papers de sempre? Buscar l’amor que ens salvi? Fotre quatre crits? Creure en la natura i les forces esotèriques?

En escena, Mestanza i Ribó aprofiten les seves energies respectives per crear dos personatges antagònics i complementaris. La primera, carregada de ràbia i violència, també d’ironia i mala llet; la segona, de pau i saviesa, però alhora d’un gran cansament. Les acompanya un Eduard Tudela que és el secundari que tothom voldria tenir en escena. Aquell que brilla sense robar escenes i està sempre a punt per aportar al moment allò que calgui. Un home de les mil cares amb la discreció d’un majordom anglès. I, també, eugene de poogene, un d’aquells intèrprets amb tanta personalitat que, si l’has vist una vegada, ja no l’oblides.

El que més vaig gaudir de Richard III and they’ve never heard of love va ser la seva gosadia. Aquest agafar Shakespeare només com excusa per construir un muntatge amb un llenguatge completament personal que no s’assembla a res i no ho pretén. Veure en la ràbia i el desig de poder de Ricard III un reflex de l’ambició personal i professional de dues dones em va semblar tan interessant com hilarant. Un altre Shakespeare deconstruït que dona en el clau.

Richard III and they’ve never heard of love
Autoria: Bàrbara Mestanza i Paula Ribó. Direcció:Jason Trucco. Dramaturgia:Bàrbara Mestanza, Paula Ribó i Jason Trucco. Interpretació:Bàrbara Mestanza, Paula Ribó, Eduard Tudela i eugene the poogene. Ayudant de direcció:Júlia Barceló. Producció:Júlia Simó Puyo.
Sala: La Gleva. Data:11/07/2019. 

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada