Sacrifici

Fa un parell d’anys vaig veure a La Seca Soliloquejar amb algú, l’anterior muntatge de la companyia El Eje (no estic segura si era el primer que feien), amb text i direcció de Roger Torns. Aleshores vaig dir “Soliloquejar amb algú és original, fresca i està carregada de talent, tant en les interpretacions com en la dramatúrgia”. Malauradament no puc ser tan entusiasta amb la seva nova obra, Sacrifici.

En aquesta ocasió la dramatúrgia i la direcció van a càrrec de Sergi Pompermayer (New Order), que signa un espectacle que sona i es veu antic, ple d’estereotips i llocs comuns, personatges arquetípics i poc interessants i, per sobre de tot, amb una història que sembla pensada per personatges que voregin els 40, quan el que tenim en escena és un repartiment que no s’apropa ni als 30.

Sacrifici intenta transmetre el missatge que l’art costa i que demana això, sacrifici. I per fer-ho s’embranca en una història inversemblant protagonitzada per una parella de vint i pocs amb feines precàries que “no busquem un nen però si arriba, arriba” (una actitud pròpia d’altres temps on la planificació familiar estava, suposo, mal vista) i un “pijo” forrat que té calés per produir el disc d’una cambrera que acaba de conèixer al bar de la cantonada, però no per fer de mecenes del seu amic pintor (a aquest només li busca la galeria, però de calés no n’hi ofereix). Francament, si preguntes a qualsevol persona de menys de 30 anys que faci teatre a Barcelona a què ha hagut de renunciar per poder fer-ho, et trobaràs un munt d’històries molt més creïbles i interessants sobre  compromís artístic i sacrificis. Estic convençuda que els mateixos integrants de la companyia tenen històries molt interessants sobre el que costa ser artista a Barcelona, però segurament aquestes històries qüestionarien massa l’statu quo i posarien de manifest totes les injustícies d’una indústria precària, així que resulta molt més senzill (i inocu) imaginar uns personatges que viuen com a les pelis de la Movida dels anys 80 i posar un parell de nus, que sempre fa modern (i ho van aconseguir, en dono fe, la senyora que tenia davant gairebé té un cobriment quan l’Eric Balbàs es va treure els calçotets en escena).

L’escenografia, que treballa sobre la base de Paraules encadenades (un entorn fosc, plastificat i de sostre baix) dóna cert ambient claustrofòbic que, en el fons beneficia la història, però en canvi, vaig tenir la sensació que el repartiment no acabava de connectar amb uns personatges que lluiten contra uns conflictes inversemblants.

El Eje és una de les companyies que formarà part del Cicló de l’any vinent al Teatre Tantaranta. Espero que aprofitin la residència per tornar a explorar els camins que van obrir a Soliloquejar amb algú. Eren molt més interessants.

Sacrifici
Dramatúrgia i direcció: Sergi Pompermayer. Intèrprets: Eric Balbàs, Maria Hernández, Mar Pawlowsky i Marc Ribera. Escenografia: Laura Clos “Closca” i Sergi Corbera. Vestuari: Carlota Ricart Amenós. Il·luminació: Marc Salicrú. So i arranjaments: Mürfila. Audiovisuals: Clara Mata, Gerard Vidal i Mürfila. Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Clara Mata. Ajudantia de producció: Clara Mata. Fotografia: Clàudia Serrahima. Comissaria de l’exposició: Joana Mora.
Artistes de l’exposició: Marta Cartu, Carme Morgendorffer, Fèlix Pons, Anna III, Nina Pawlowsky, Carles Castaño, Roger Vilà, Gil Gelpi i Júlia Canals. Producció de Mola produccions en coproducció amb El Eje i La Brutal amb la col·laboració de La Villarroel.
Sala: La Villarroel. Data: 10/07/2017. Fotografia: (c) Clàudia Serrahima.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.