Una de les coses més importants que ha de fer una autor abans d’arromangar-se i posar-se a escriure és, a banda de decidir sobre què fer-ho, documentar-se. Això pot ser poc important en aquelles comèdies intranscendents que no aborden cap tema en concret i que només són per passar l’estona (malgrat que fins i tot en aquest cas sempre hi ha algun detall que cal comprovar per no fer el ridícul), però és imprescindible quan el text pretén fer una crítica, un retrat o una reivindicació ideològica.
Per exemple, si es pretén fer una comèdia en clau feminista l’any 2017 no n’hi ha prou amb recórrer a Simone de Beauvoir i articular un discurs que reivindiqui, gairebé de manera exclusiva, que les dones som persones. Que no dic que estigui superat (perquè d’homes de les cavernes encara en queden) però potser no hauria de ser la idea central de tot plegat.
I això és precisament el que passa a Simone, un muntatge carregat de bones intencions, però amb greus problemes de dramatúrgia.
A banda del tema del discurs, Simone grinyola des de la carpinteria. Les comèdies són, per sobre de tot, peces d’orfebreria textual. El seu èxit roman en l’habilitat de la dramaturga (en aquest cas, Daniela Feixas) a l’hora d’ensamblar escenes, crear situacions i perfilar personatges. I, en el cas de Simone, l’estructura fa llenya. Premisses impossibles (un polític d’extrema dreta que considera que les dones no són persones es transforma en una [a l’estil Orlando] i només se li ocorre recórrer a una prostituta pràcticament desconeguda per demanar-li que truqui a la seva dona? No hauria estat més lògic trucar directament a la seva dona sense una intermediària?), el·lipsis que mai no saps si han durat 5 minuts o 2 hores, reaccions inexplicables dels personatges (tan inexplicables que el text les explicita a cara descoberta [excusatio non petita])…
La direcció de Ramon Simó, que tot sovint sembla que no sap què fer de l’espai escènic i que tampoc aconsegueix transmetre correctament el pas del temps a l’espectador, no contribueix a solucionar les mancances del text.
Així, Simone se sosté sobre la feina de tres actrius, Tilda Espluga, Anna Güell i Daniela Feixas, amb taules, ofici i entusiasme, que creuen en el que fan i ho fan de la manera més honesta. Destaca sens dubte una Tilda Espluga de la que no dubtem en cap moment que és un home atrapat al cos d’una dona.
Simone té bona voluntat i una premissa interessant però, malauradament, hauria necessitat, d’una banda, un discurs més actual i, de l’altra, un treball a fons de la dramatúrgia per poder brillar.
Simone
Autora: Daniela Feixas. Direcció i escenografia: Ramon Simó. Intèrprets: Tilda Espluga, Anna Güell i Daniela Feixas. Ajudant de direcció: Mònica Bofill. Vestuari: Agnès Costa. Disseny de llums, so i direcció tècnica: Joan Viscasillas i Paula Miranda. Realització de vídeo i edició: Marc Mittenhoff. Espai sonor: Bàrbara Granados. Caracterització: Àngels Salinas. Confecció vestuari: Rosa, I.T. Programador maquinària escènica: Ventura López Kalász. Xarxes socials: Marc Mittenhoff. Disseny gràfic: Albert Aran. Producció: Q-ars teatre i Temporada Alta. Amb la col·laboració en la producció de Sala Muntaner, CAET i Teatre de l’Aurora. Amb la col·laboració especial de Xavier Graset, Josep Julien i Mònica Bofill. Amb el suport de l’ICEC.Sala: Sala Muntaner. Data: 14/02/2018.