La història del Teatre Arnau, el darrer teatre de barraca que queda dempeus (d’aquella manera) a Barcelona, és, en aquests moments, la història d’una lluita veïnal per no perdre un patrimoni històric i cultural que, més d’una vegada, ha estat a punt d’anar a terra i acabar engolit per la gentrificació.
Aquesta lluita, articulada a través de la plataforma Salvem el Teatre Arnau, va assolir els seus primers objectius l’any passat, quan l’Ajuntament va prometre que es reconstruirà l’Arnau i es convertirà en un equipament cultural pel barri que orbitarà sobre tres eixos: memòria, revolta i transformació. Les obres a l’edifici, però, encara no han començat així que, mentrestant, la vessant teatral del projecte treballa en altres espais del barri sota el nom d’Arnau Itinerant.
I mentre l’espectacle de l’any passat, C/Hospital amb Sant Jeroni, escrit per Jordi Prat i Coll i muntat per la companyia Blanco Roto (em sap greu, no en vaig fer crítica, estava en pausa), ens convidava a passejar pel barri i conèixer-ne alguns dels seus habitants actuals a locals, terrats, botigues, places… el d’enguany sintítulo, de la companyia La Danesa, ens convida a un viatge al passat, que connecta amb el present, i estableix una línia clara entre tots els habitants del Poble Sec, els d’abans i els d’ara.
sintítulo és teatre de carrer (quelcom que costa de veure a Barcelona, no ens enganyem) i canvia d’ubicació segons el dia. L’estrena va fer-se davant del Teatre Arnau, però jo, en canvi, la vaig veure al Refugi 307, un dels més de 1000 refugis antiaeris que els barcelonins i barcelonines van construir durant la Guerra Civil per protegir-se dels bombardejos. Aquest refugi, situat a dalt de tot del carrer Nou de la Rambla, va ser confegit i dut a terme pels veïns del Poble Sec, i us asseguro que només entrar-hi fa venir una emoció estranya al pit. Un espai que encaixa perfectament amb sintítulo.
Aquest muntatge parteix d’una comèdia inacabada de Lorca per crear una peça de teatre comunitari que explora tant la memòria dels fets que van donar lloc al refugi, com el moment actual. Amb els poetes com a referents i narradors (Federico García Lorca i Patricia Heras) la peça és un viatge que ens transporta a anècdotes personals relacionades amb el barri, però també a una història més gran, la història dels que pateixen les conseqüències d’un món hostil, des dels xavals que agafaven el fusell a la Guerra Civil fins els anomenats MENAS, és a dir, aquests altres xavals, menors d’edat, que arriben a Barcelona i tantes altres ciutats amb l’esperança de trobar una vida millor. En aquests context, l’enemic de la ciutat i els seus habitants canvia de pell, però sempre és el mateix, des dels feixistes que lluitaven al 36 fins els turistes que es pensen que perquè paguen poden follar-se la ciutat sencera (i perdoneu-me l’expressió). Tot això explicat amb la veu de les veïnes, amb paraules senzilles, però també amb poesia i a ritme de rap, que no és més que la poesia del segle XXI, creat especialment per l’ocasió en col·laboració amb el col·lectiu La Llama.
En un repartiment que combina amb encert intèrprets professionals amb persones anònimes (i apassionades) no puc deixar de destacar la feina de Vanessa Segura, que interpreta Lorca d’aquella manera que ella sap, amb tota la veritat i tota la senzillesa, com si no estigués fent res però posant-ho tot a cada frase.
Queden unes quantes oportunitats per veure sintítulo tant al Refugi 307 com a altres espais del barri del Poble Sec, un espectacle senzill i delicat que reflexiona sobre el present des del passat i que aconsegueix emocionar per la seva humanitat.