Smiley. Una història d’amor

Smiley és una comèdia romàntica, i atenció que això venint de mi és un compliment important. Vull dir que jo mai no he considerat la comèdia romàntica un gènere menor o frívol o insignificant. És cert que Hollywood ha aconseguit fer autèntiques merdes sota aquesta denominació (sí, he dit merdes), però la comèdia romàntica, quan és bona, quan està ben feta, és com un bombó deliciós de pastisseria, d’aquells que es desfan a la boca i et deixen amb un somriure.

Doncs bé, dèiem que Smiley és una comèdia romàntica, i de les bones. D’entrada tenim el text i la direcció del Guillem Clua, que està clar que també és un fan del génere (la seva referència a La fiera de mi niña el delata) i sap perfectament quins són els ingredients que ha de tenir la recepta perquè surti bé. Però, encara més important, sap què ha d’evitar. El seu muntatge no és previsible, ni nyonyo, ni inversemblant, ni intrascendent. Al contrari, és divertit, sorprenent en alguns punts, original i optimista. Mentre el mires no pots evitar somriure, i aquest somriure és el que t’endús a casa.

D’altra banda tenim els dos actors. Una cosa que em va deixar perplexa va ser la capacitat del Ramon Pujol i de l’Albert Triola per transmetre emoció. Vull dir, ja hem comentat moltes vegades que a la Sala Flyhard els actors surten sense xarxa. Tan a prop del públic que no hi ha manera de tirar de trucs o d’amagar-se. Els actors han de donar-ho tot o la cosa no rutlla. D’acord, pèro és que a aquest parell se’ls hi humitejaven els ulls cada vegada que es miraven! No podies no creure’t el que estava passant a escena. La progressió emotiva del Ramon Pujol al seu primer monòleg és per enmarcar-la i els canvis d’actitud i energia de l’Albert Triola en el “moment Grinder” (jo no faré l’apunt pels heterosexuals de la sala, si no sabeu de què parlo, aneu a veure l’obra) són totalment impresionants. I això per destacar només dos moments d’unes interpretacions perfectes, ajustades i emocionants.

Tant és si us agraden els homes, les dones o totes dues coses. L’amor i el romanticisme no tenen gènere i, si alguna cosa té Smiley, és que siguis com siguis i vinguis d’on vinguis et pots sentir identificat amb el que senten aquests dos personatges, que només busquen la persona de l’altra banda del fil vermell invisible…

Smiley. Una història d’amor – Autor i director: Guillem Clua. Repartiment: Ramon Pujol i Albert Triola. Sala: SALAFlyHard. Data: 3/12/12.

Comparteix aquesta entrada a:

3 Comments

  1. Aral 10/12/2012 at 20:09

    Vaig veure l'obra diumenge i m'ha encantat aquest petit escrit… 🙂
    Gràcies!

    Reply
  2. Pingback: Smiley. Una història d'amor (repetim) - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.