Sobre l’arqueologia teatral

Aquest matí, amb el primer cafè, he vist una notícia que m’ha cridat l’atenció. En Xavier Albertí, nou director del TNC, parlava del seu projecte per l’any vinent i parlava de recuperar textos catalans dels segles XIX i XX en clara referència a la magnífica exposició sobre el Paral·lel que es pot gaudir aquests mesos al CCCB, i que recomano de manera entusiasta.

Això ha propiciat una piulada per part meva que, sense voler prejutjar, expressava simplement un desig: “Només espero que, amb la nova direcció, el @teatrenacional no es converteixi en una sala d’arqueologia teatral.”

Aquesta piulada totalment innocent ha generat una conversa d’allò més interessant que m’ha fet pensar que necessitava una mica més de 140 espais per poder explicar la meva opinió sense malentesos propiciats per la brevetat i la velocitat del nostre, d’altra banda estimat, Twitter.

Quan parlo d’arqueologia teatral no vull dir en cap cas que no s’hagi de recuperar patrimoni cultural, només questiono la idoneïtat del medi. M’explico. El teatre és, en la meva opinió, una art lligada al temps i l’espai, les obres que es representen han de tenir vigència. Tant és si han estat escrites aquí o allà, si ara o fa dos segles, si en aquest idioma o en aquest altre, si amb música o sense. El que veiem als escenaris ha de poder commoure l’espectador i, per aconseguir-ho, ha de poder-se entendre i l’espectador ha de poder identificar-se amb el que passa. Per mi, tota la resta és una altra cosa, és anar al teatre a fer els deures.

És imprescindible que el patrimoni teatral (i cultural) sigui recopilat, estudiat i transmés, però mitjançant els canals adequats. Cal que els textos de tota època siguin editats (ja sigui per editors privats o per entitats públiques), cal que tots aquells que vulguin, puguin accedir a aquest patrimoni i que hi hagi experts i profans que el llegeixin, l’entenguin i el transmetin. El que no cal és que textos que no tenen vigència es representin a dalt d’un escenari només perquè són antics o tenen importància a nivell històric. Això és el que jo anomeno arqueologia teatral. I crec que cal distingir.

No dic que no hi pugui haver obres que es representaven al Paral·lel a principis del segle XX que puguin tenir vigència actualment. Francament, no ho sé i, per cert, no puc accedir a textos escrits per comprovar-ho (perquè no estan editats, m’enteneu ara?). Per tant, el que volia dir és que espero (i ho espero de debó) que el nou director del Teatre Nacional sigui prou savi per separar el gra de la palla, per submergir-se en aquests textos desconeguts i posar en escena els que tinguin vigència i puguin seduir el públic.

Per fer els deures ja està (o hauria d’estar) l’escola.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.