Després de veure Cels vaig dir que no tornaria a veure res més de Mouawad. Però els anys m’estan estovant i, quan enguany vaig veure Soeurs al programa del Grec, vaig pensar: “Va, dona-li una última oportunitat”. Confluïen dues circumstàncies: havia tornat a veure Incendis, i havia constatat que l’obra era bona, i Soeurs pertany a un cicle de producció de l’autor diferent a Litoral, Incendis i Cels.

Però bé, ara ja ho puc dir amb la boca plena i total convicció: No tornaré a veure res més de Mouawad. Ja està. C’est fini. Adieu.

I mira que la primera hora d’espectacle m’estava agradant força. Amb un ritme deliberadament lent (tot sigui dit) la història ens presentava a Geneviève Bergeron, una dona del Quebec dedicada a la mediació de conflictes però incapaç de gestionar els propis. Després de donar una conferència fora de la seva ciutat, acaba a un hotel amb habitacions “intel·ligents” a Ottawa. A aquestes habitacions tot funciona amb la veu, però el sistema no parla francès. Això remourà encara més els sentiments de la Geneviève fins a provocar en ella un atac d’ira que la farà destruir completament l’habitació.

I fins aquí la història que hauria pogut ser.

Passada aquesta primera part, la Geneviève s’amagarà sota el matalàs i no la tornarem a veure. Mentrestant, Annick Bergeron, l’actriu que interpreta tots els papers del muntatge, reapareixerà transformada en la pèrit de l’assegurança de l’hotel que ve a estudiar els danys ocasionats. Després d’unes escenes de farciment de més de mitja hora on veurem desfilar per l’habitació destrossada a la responsable de neteja, la gerent, la policia i la pèrit. Arribarem a un dels clímax de l’obra. Un monòleg de la Geneviève recitat des de sota el matalàs. Evidentment, sota el matalàs no hi ha ningú (l’actriu és ara interpretant la pèrit), així que el clímax es desenvolupa en forma de monòleg grabat emés sobre un escenari inmòvil on la mateixa actriu que sona pels altaveus està asseguda ben quieta escoltant la seva pròpia veu. Un monòleg llarguíssim i amb gran càrrega emotiva que esdevé fred i mecànic quan el sentim grabat i no podem veure l’expressió de l’actriu.

I jo em pregunto: realment calia que els dos personatges principals els interpretés la mateixa actriu? Honestament, la sol·lució d’amagar un personatge sota el llit i haver d’emetre la seva veu grabada per a poder mantenir una conversa em va semblar, no només pobra, sino profundament poc teatral. Jo no vaig al teatre a veure vídeos projectats. Això es diu cinema, i està inventat. Si una actriu fa un monòleg, vull veure-la. I vull que el faci en directe. Vull que la funció del dia l’hagi afectada d’alguna manera i que em doni els matisos concrets d’aquell dia, els matisos que faran que aquella representació sigui diferent de totes les altres.

D’altra banda, l’arribada de la pèrit a la història provoca una desviació absoluta de la trama anterior i tornem a trobar-nos amb el mateix problema que tenia Cels: dues històries diferents i un autor que no acaba de decidir-se per quina vol explicar-nos.

Sobre la feina de l’Annick Bergeron, cap queixa. Va ser brillant. Sobretot durant la primera hora d’espectacle que és la que li va permetre un bon lluïment.

També espectacular l’escenografia, plena de detalls, amb parets mòbils i acompanyada de projeccions, que ajudaven a acabar de crear l’ambient adequat. Una escenografia que, a més, es destrossa en escena a diari (a la foto superior veieu com queda després de l’atac de la protagonista).

Soeurs podria haver estat un muntatge excel·lent si ens hagués acabat d’explicar bé la història de la primera part però, malauradament, esdevé un garbuix avorrit, lent, efectista i “en diferit” en la segona.

Això sí, constato que a Barcelona Mouawad té èxit assegurat durant molt de temps. Al final de la representació mitja platea es va posar dempeus i els crits de “bravo” van sonar a dreta i esquerra. Celebro que algú gaudís de l’espectacle.

Soeurs

Text i direcció: Wajdi Mouawad. Inspirat per: Nayla Mouawad, Annick Bergeron. Dramatúrgia: Charlotte Farcet. Intèrpret: Annick Bergeron. Veus: Annick Bergeron (nevera, televisor, canals de televisió), Christelle Franca (Virginie), Aimée Mouawad (veus de nens), Wajdi Mouawad (Arnold). Ajudant de direcció: Alain Roy. Escenografia: Emmanuel Clolus. Disseny d’il·luminació: Éric Champoux, amb la col·laboració d’Éric Le Brec’h. Vestuari: Emmanuelle Thomas. Disseny de vídeo: Dominique Daviet, Wajdi Mouawad. Direcció musical: Christelle Franca. Composició musical: David Dury. Músiques addicionals: “Je ne suis qu’une chanson”, de Ginette Reno, Saat Saat, de Sabah, i Estudi opus 76 núm. 2, de Jean Sibelius. Disseny de so: Michel Maurer. Maquillatge: Angelo Barsetti. Direcció de producció: Maryse Beauchesne. Direcció tècnica: Pierre-Yves Chouin. Regidoria: Éric Morel. Operador de llums: Éric Le Brec’h. Operador de vídeo: Olivier Petitgas. Producció executiva local: Ysarca.

Una producció d’Au Carré de l’Hypoténuse (França) i Abé Carré Cé Carré (Québec). Coproduït per Le Grand T Théâtre de Loire-Atlantique, el Théâtre National de Chaillot (París), el Théâtre de l’Archipel – Scène Nationale de Perpignan i Le Quartz – Scène Nationale de Brest. Residències de creació al Centre Culturel Athanor (Guérande) i Le Grand T.

Sala: Teatre Lliure. Data: 19/07/2015. Fotografia: Pascal Gély.