Vaig sortir de Sol solet amb sentiments profundament contradictoris. D’una banda, el muntatge em va semblar una de les feines més precioses i ben parides que he vist aquesta temporada (i això que el darrer mes entre El temps que estiguem junts i Sopa de pollastre amb ordi el nivell està altíssim); de l’altra, vaig sortir emprenyada amb el personatge de la Munda i preguntant-me si l’enfoc de Guimerà i la manera de narrar aquesta història encara tenien vigència.
Comencem per les coses bones, que són moltes, moltíssimes, i deixem els meus dubtes pel final.
Subirós, i així ho explica també al programa de mà, per si hi ha cap dubte després de veure l’espectacle, ha basat la seva direcció en els punts de vista. Així, en un espai gairebé diàfan, rònec, fred i hostil, presidit per la llum d’un sol que no escalfa, els personatges es mouen i diuen el text perseguits per la llum d’un focus que Laia Duran mou en perfecta coreografia per l’espai com un membre més del repartiment, i per una veu que puntua el text repetint algunes frases, interpretada en la meva funció per Antònia Jaume, que es mou lliurement per l’escena.
Així, un escenari enorme es converteix en un espai opressiu, asfixiant i ple de mirades, un espai on els personatges, igual que el fill que està a punt d’ofegar-se i desencadena el drama, suren a dures penes. La música del piano i un espai sonor que juga amb l’eco i els silencis acaben d’arrodonir una proposta que em va semblar bellíssima i impecable des d’un punt de vista estètic i dramatúrgic.
El repartiment és tot un encert. Hi destaquen Mercè Aránega que, un cop més, va fer gala de tota la seva força escènica, i el trio protagonista: Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán. Aubert, que demostra a qui encara no ho sabés que la seva vena dramàtica és tant o més bona que la còmica, i que aconsegueix transmetre l’angoixa i les contradiccions dels seu personatge, la Munda. Roger Casamajor (Hipòlit), capaç d’interpretar el mascle més menyspreable amb prou matisos com per aconseguir una certa empatia del públic. Javier Beltrán (Jon), interpretant l’home tranquil, tan tranquil que fa por.
I ara arriba el dubte. Guimerà proposa a Sol solet una reflexió sobre la soledat i els seus estralls, la soledat acompanyada i la desesperació per trobar aquesta companyia en el camí. La frase on diu més o menys (cito de memòria) “qui no estima la soledat no estima la llibertat” és un bon resum de la idea general d’un text molt carregat d’emocions. Ara bé, cap al final del muntatge, el drama es desenvolupa sobre una passió descontrolada entre Munda i Hipòlit, una relació tòxica basada en el maltractament i en el que la part maltractada (ella, perquè sempre és ella), que ha construït una vida amb una parella que l’estima i la tracta bé, està disposada a tot per tornar amb el seu maltractador. I aquí és on jo no vaig poder evitar preguntar-me: de debò cal seguir donant espai aquesta mena d’històries que proposen que l’autèntica passió, la de debò, és la que fa mal i t’anul·la? Històries que proporcionen coartades molt intel·lectuals i elaborades a allò que no és més que afany de dominació i masclisme de manual? De debò cal perpetuar el mite de la dona abnegada que renuncia fins i tot a ella mateixa per un home que la maltracta? No tinc resposta, però crec que val la pena plantejar la pregunta.
Sigui com sigui, Sol solet va semblar-me un muntatge excel·lent, amb una proposta de direcció interessantíssima i unes interpretacions impressionants. Un muntatge que val molt la pena.
Sol solet
Autoria: Àngel Guimerà. Versió i direcció: Carlota Subirós. Repartiment: Mercè Aránega, Laura Aubert, Javier Beltrán, Roger Casamajor, Laia Duran, Oriol Genís, Antònia Jaume, Alba Pujol i Ramon Pujol. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Música original: Roger Casamajor. Violí: Laura Aubert. Moviment: Laia Duran. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Clara Manyós. Ajudant de vestuari: Giulia Grumi. Ajudant d’il·luminació: Guillem Gelabert. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró, estudi taller d’escenografia Pascualín. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa.
Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. Data: 18/03/2018. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.