Mai no hauria imaginat que celebraria un aniversari del blog, en ple mes de maig, amb els teatres tancats. Però bé, hi ha tantes coses que no imaginàvem fa només uns mesos que aquesta només és una més, potser la menys important de totes.

Aquest és sens dubte un aniversari agredolç, però no volia deixar de celebrar-lo, perquè en els temps que corren crec que no hem de perdre cap oportunitat de brindar. De fet, no hem de perdre-les mai. I vuit anys parlant de teatre són molts anys, què coi. I me’n sento una mica orgullosa.

Aquests dies d’abstinència teatrera m’ha donat temps a pensar. L’oferta de teatre gravat s’ha multiplicat com mai abans, però jo només he vist tres o quatre coses i només n’he gaudit un parell. Al principi, aquest desinterès extrem meu pel teatre enregistrat em generava malestar. Em sentia una amant del teatre fake, una fluixa poc compromesa amb la seva passió. Ara, gairebé seixanta dies després he entès que amb el teatre amb passa com amb tot a la vida, que només m’agrada quan va a fons, quan s’ho juga tot, quan és de veritat. A mi el teatre m’agrada amb suor, amb cos, amb vertígen. El que m’enganxa del teatre, la meva droga, és la vivència, l’experiència compartida, el ritual, la catarsi, i tot això viatja malament a les pantalles. Fins i tot en els casos experimentals, com el que es fa al Teatro de la Abadía o a Instagram i altres, el que veig són peces audiovisuals d’un estil que encara no té nom, que és completament nou, però que no és teatre. O, al menys, no ho és per mi. Sense voler treure cap mèrit. Sense voler menystenir la feina de tots aquells que busquen maneres. Els admiro, ho dic ben seriosament. Però és un tema de pell. Em passa igual (ho he descobert recentment) amb el ràdio-teatre.

No sabem quant durarà la crisi de la covid-19. No sabem quin panorama ens trobarem quan es puguin tornar a obrir les sales de teatre. No sabem ni tan sols què passarà la setmana vinent. La incertesa és l’única certesa d’aquest 2020 que segurament acabarà esdevenint l’any que no va ser. Jo la porto com puc, segurament com tothom, intentant aprofitar aquests dies estranys per pensar en totes aquelles coses que normalment dono per fetes, perquè no tinc temps de més.

I quan penso en Somnis de teatre tinc la certesa que és una de les millors coses que he fet a la vida, el viatge més interessant i emocionant que he començat mai. Hi ha qui te fills, jo tinc aquest blog. A mi ja em val. Vuit anys després, gràcies a aquest blog i a totes les persones amb les que m’ha connectat, segueixo aprenent i descobrint coses del teatre i de mi mateixa. Poques tardes de dissabte (o era diumenge?) han estat més ben aprofitades que aquella del 14 de maig de 2012 quan, sense tenir ni idea de què feia, vaig crear això.

No diré “ens en sortirem”, perquè no en tinc ni idea i, segurament, no és veritat. I sé que no tot “anirà bé”, de fet, ja està anant molt malament per a molta gent. Prefereixo dir que us enyoro, que us penso, que us desitjo tot el millor i que quan s’hi hagi de ser, em trobareu.

Salut i teatre!