Amb un títol tan improbable com, no ens enganyem, poc venedor (he recomanat en viu aquesta obra a tres persones diferents i a totes tres els he hagut d’explicar que no havia embogit i que el muntatge es titula realment així), Sopa de pollastre amb ordi combina en una mateixa obra el millor del teatre polític, amb el millor del teatre documental i el millor de les nissagues familiars. Un assoliment tan improbable com el mateix títol.

L’acció transcorre a Londres. El punt de partida és la coneguda com a Batalla de Cable Street, que va tenir lloc el 4 d’octubre de 1936, quan la policia va carregar durament contra sindicats i grups comunistes i anarquistes que volien impedir que una manifestació feixista travessés la ciutat. Així, coneixem la família protagonista en un moment dolç. Tots ells comunistes, es preparen per a un moment clau, històric. A partir d’aquí, la història avançarà gairebé de deu en deu anys fins la década de 1960, i assistirem al desencís i el desmembrament d’aquesta família, que veurà com el progrés i la vida moderna acaben amb els seus somnis de germanor i comunisme.

El pal de paller de tot el que succeeix a escena és la mare. Impecablement interpretada per una Màrcia Cisteró que feia temps que no tenia oportunitat de lluir-se d’aquesta manera, la mare només creu en dues coses, la família i el comunisme i, malgrat que la realitat la posarà a prova contínuament, mai no perdrà la fe. Una mare que és tota una reivindicació d’aquestes dones que mantenien la familia dempeus davant totes les adversitats, fent mans i mànigues amb el temps i els diners. Una dona que, en aquest cas, també és militant política, quelcom que marcarà irremeiablement la seva vida i la de la seva família.

A banda de Cisteró, tot el repartiment està esplèndid. Lluís Villanueva torna a confirmar que és un actor de primera, en aquest cas donant vida al marit, un home complicat; els més joves protagonitzen les escenes més brillants, divertides i intenses (quin gust retrobar-me amb Maria Rodríguez, Ricard Farré i Josep Sobrevals), Pol López fa el que millor sap fer i Míriam Alamany defensa el paper menys agraït fins fer-se estimar.

Per la seva part, la posada en escena de Ferran Utzet fuig de la zona de confort i aposta per una escenografia que es va fent visible poc a poc, com els records, que són més nítids com més propers en el temps. Malgrat que la sol·lució emprada a les primeres escenes se’m va fer una mica pesada, reconec que vaig perdonar-li-ho tot en el flashback final. La utilització dels micros i la incorporació de la música va semblar-me, d’altra banda, totalment perfecta.

Sopa de pollastre amb ordi ens presenta tot un ventall de personatges profundament humans que despullen les seves contradiccions, que són també les nostres, i no intenten donar lliçons sinó, senzillament, viure. Un text absolutament magistral d’Arnold Wesker (en versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet) que fuig de l’alliçonament, els llocs comuns o la facilitat, per submergir-se en els problemes polítics i familiars més universals, a la recerca de l’arrel. Una història que emociona, que commou i que fa pensar. Totalment imprescindible.

Sopa de pollastre amb ordi

 

Autor: Arnold Wesker. Direcció: Ferran Utzet. Versió: Llàtzer Garcia i Ferran Utzet. Repartiment: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Escenografia: Josep Iglesias. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Mònica Molins. Assessorament gestual: Marta Gorchs. Regidoria: Marc Serra, Carles Algué i Paula Roto. Tècnic de funcions: Juan Boné i Arnau Planchart. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Mireia Colomer. Alumna en pràctiques del Timbal: Rosa Maria Ordoñez. Fotografia: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Collage: Albert Cano. Una producció de La Perla 29.

Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 02/03/2018. Fotografia: (c) Bito Cels.