El teatre és l’art de la veritat. Com més veritat hi ha a un text, a un muntatge, més probable és que ens commogui, que ens canviï, que ens colpegi. Suite TOC núm. 6 és una mostra pura d’això, un muntatge carregat de veritat on dues artistes es despullen: una fent-se invisible i ubiqua, l’altra fent-se ben visible però fonedissa.
Les germanes Peya, és a dir, Les Impuxibles, han arribat amb la seva Suite TOC a una maduresa narrativa i escènica magnífica i totalment coherent amb la seva trajectòria. El retrat del que suposa el trastorn obsessiu compulsiu que té la Clara per a la seva vida però també per a la de l’Ariadna és un collage de tècniques i llenguatges equilibrat, sorprenent i emocionant des del primer moment.
A un espai escènic inundat de teclats de tot tipus i mides, una Clara Peya invisible toca obsessivament durant l’hora i quart que dura el muntatge. La melodia canvia a cada escena i en fixa el to emocional, però a diferència d’altres espectacles de Les Impuxibles, la forma de tocar de la Clara no atreu tota l’atenció ni totes les mirades, la música hi és, però el seu cos deixa espai a la resta, com la llum del sol que arriba filtrada pel vidre de la finestra. Perquè d’això va l’espectacle també, de la necessitat d’espai dels que cuiden. Perquè aquest és el moll de l’os d’un muntatge que tracta amb la mateixa delicadesa totes les parts.
Ariadna Peya protagonitza així dos dels moments més impactants i emotius de la peça. Un llarg solo de dansa on balla amb la frase “Tu sempre ocupes tant d’espai” i un monòleg en llengua de signes (interpretat de manera simultània per Èlia Farrero pels oients) en que li explica a la seva germana com és viure en la seva posició.
Així, la valentia de la Clara explicant que té TOC va acompanyada de la valentia de l’Ariadna explicant el que suposa ser cuidadora, i el vincle que traspua, un vincle complex i carregat de sentiments de tot tipus, és el que ens permet empatitzar totalment amb el que passa a escena.
Pau Vinyals, Adrià Viñas i Èlia Farrero acompanyen les dues germanes en aquest viatge multisensorial on la llengua de signes s’integra de manera magistral en el moviment i la comunicació de la peça. Destaca Vinyals en el paper d’alter ego (potser) de la Clara, responsable de sostenir el relat i posar la cara.
Suite TOC núm. 6 posa sobre la taula què significa viure i conviure amb un trastorn mental, però també qüestiona què entenem per normalitat, posa el focus sobre les persones que cuiden i, en darrera instància, ens recorda que només aquells que no s’adapten al món son els que seran capaços de canviar-lo. Les Impuxibles han esgotat entrades a la Beckett, com no podia ser d’una altra manera, però estic segura que aquest espectacle tindrà una llarga vida.