Malgrat que m’he resistit a llegir qualsevol crítica d’Els jocs florals de Canprosa (sempre ho evito abans de veure un muntatge per no crear-me expectatives de cap tipus) aquesta vegada era inevitable anar al Nacional amb la idea que anava a veure una gran obra, perquè moltíssima gent del meu entorn m’havia recomanat amb gran […]
Recordo perfectament la primera obra que vaig veure de Nao Albet i Marcel Borràs. Era una de les peces de Dictadura/Transició/Democràcia al Teatre Lliure. La vaig detestar. Això em va fer defugir-los fins que vaig tornar a arriscar-me amb Mammón que, en canvi, em va fascinar. Ara no me’ls perdo mai i em pregunto què […]
Vaig anar al Nacional a veure Temps salvatge en temps de descompte, a la penúltima funció. M’acostuma a passar amb les produccions grosses que fan temporada llarga. Suposo que és conseqüència d’estar més enganxada als muntatges petits que s’estan poques setmanes, que vaig aparcant la resta perquè “encara hi ha temps” i més d’una vegada […]
Vaig sortir de Sol solet amb sentiments profundament contradictoris. D’una banda, el muntatge em va semblar una de les feines més precioses i ben parides que he vist aquesta temporada (i això que el darrer mes entre El temps que estiguem junts i Sopa de pollastre amb ordi el nivell està altíssim); de l’altra, vaig […]
Els bons intèrprets es distingeixen perquè són capaços de posar i treure’s els personatges com un vestit fet a mida. Un vestit al que donen vida durant el temps que són sobre l’escenari i guarden amb cura al camerino fins la següent funció. Hi ha actors a qui no reconeixeries d’un muntatge a un altre, […]
Fue una increíble casualidad que viera Claudia precisamente el mismo día que desde Buenos Aires Abuelas de Plaza de Mayo anunciaba que se había encontrado a la nieta 126. Por la mañana, Adriana Garnier Ortolani explicaba en televisión que se le había completado la vida y, por la tarde, Claudia Victoria Poblete Hlaczick me explicaba en […]
