Taylor Mac. A 24-decade history of popular music (abridged)

Si mai heu de fer una festa, truqueu a algú estatunidenc. Els estatunidencs tenen un je-ne-sais-quoi que els converteix en els millors organitzadors de saraus del món. Potser és aquesta ingenuïtat tant seva, tant de país jove, que els fa creure que són invencibles i immortals, o potser és una estranya alegria de viure que porten incorporada a l’ADN, però el cas és que la festa i l’espectacle són el seu territori i el seu patrimoni. No hi ha ningú com ells.

La contrapartida d’això és que tot sovint els estatunidencs són els reis de l’entreteniment buit. De la festa de llum i colors que només té un objectiu: deixar-nos bocabadats i, fins i tot, una mica atordits, però sense cap missatge. L’espectacle blanc que no ofen ningú.

Però quan un estatunidenc decideix fer servir el seu superpoder pel bé… aleshores arriba la màgia. I Taylor Mac és uny d’aquestys. Mac, que, a la seva pàgina web explica que el pronom correcte per referir-s’hi és judy (ni ell, ni ella, ni elli), és dramaturgy, intèrpret, cantant i compository, performer, directory i productory (si els seu pronom de gènere és judy, he decidit que la seva flexió de gènere en català és la «y», alguna cosa havia de fer, perquè en anglès no en tenen d’això) i, de fet, és un animal escènic, un dels més fascinants i potents que he vist en tota la meva vida.

Els més puristes descriurien l’espectacle de Taylor Mac com un recital, però això seria quedar-se escandalosament curt. És cert que A 24-decade history of popular music (un espectacle que dura 24 hores però que a Barcelona va quedar reduït a dues o, com diria Taylor Mac, als preliminars) és un recital, però, per sobre de tot, és una celebració de la diferència i un exercici de resignificació del patrimoni musical estatunidenc, una crítica a l’statu quo i al patriarcat, un crit d’orgull LGBTIQ+ seguit d’un altre de llibertat absoluta, un espai segur, un cercle màgic.

Mac agafa el Born to run del Boss i ho converteix en himne d’aquells que porten la vida fugint dels seus agressors i, perquè quedi clar, reparteix pilotes de ping pong al públic, ens demana que lapidem al gai («M’és igual si no ho farieu mai a la vida real, aquest és el meu espectacle i aquí mano jo») i arrenca a córrer pels passadissos del Lliure sobre unes plataformes i uns talons de vertigen sense parar de cantar. O fa pujar a l’escenari tres homes blancs heteros de més de 45 anys perquè representin visualment el patriarcat i els canta l’Only you mentre explica en què consisteix aquesta paraula que alguns pensen que ens hem inventat les feministes. O canta Gloria per convertir-nos a tots en gays («Si ja ho sou, doblement gays») i la platea del Lliure acaba ballant i liant-la. O demana al públic pujar a l’escenari (jo vaig ser una de les afortunades), el convida a cervesa i converteix el teatre en una club queer de Nova York, en una festa de graduació queer on tothom ha de ballar amb algú del seu mateix gènere (excepte les persones queer que podien fer el que els rotés) o un tablao improvisat on Mariola Membrives canta una versió preciosa de La Tarara. I, per acabar, es marca un People Have the Power de Patti Smith mentre uns castellers fan un pilar a escena (i judy els mira bocabadady). Tot això a la Fabià Puigserver. I el públic flipant.

I, a sobre, Mac ho fa tot bé, molt i molt bé. Canta increïble, es mou amb gràcia malgrat que el vestuari no l’hy posa fàcil (perruca gegantina, granota ajustadíssima, espatlleres de plomes amplíssimes, talons i plataformes, lluentons i molt de maquillatge) i connecta amb el públic des del primer moment malgrat haver de dependre de la interpretació consecutiva (aplaudiment dempeus per a Quim Pujol que, perfectament vestit per a l’ocasió, va dur-la a terme amb tota la gràcia que demanava el moment. Com a companya de professió només puc manifestar la meva admiració).

A 24-decade history of popular music és teatre polític i militant recobert d’una capa de brilli-brilli i una falsa frivolitat. Com passa amb la desfilada de l’orgull, que alguns es pensen que és una festa, però és una manifestació, l’espectacle de Taylor Mac podria semblar un concert, però és un acte de militància. Amb el seu espectacle, Mac ens recorda que aquells que tenen el privilegi de pujar dalt d’un escenari amb un micròfon haurien de fer-se responsables del que fan i del que diuen. I que això no està en absolut renyit amb fer un espectacle de primera. Gràcies, Taylor

Taylor Mac. A 24-decade history of popular music (abridged)
Concepte i interpretació: Taylor Mac. Piano, direcció musical i arranjaments: Matt Ray. Interpretació i disseny del vestuari: Machine Dazzle. Interpretació musical: Bernice “Boom Boom” Brooks (percussió), Viva DeConcini (guitarra), Greg Glassman (trompeta), Gary Wang (baix). Convidada especial: Mariola Membrives. Interpretació simultània: Quim Pujol. Disseny de la il·luminació: Joan Teixidó. Fotografia: Neil Grabowsky. Enginyer del monitor d’àudio: Jimin Brelsford. Mànager de la companyia: Willa Folmar. Producció: Pomegranate Arts. Producció local: Jenny Vila.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 10/07/2019. Fotografia: (c) TheKAT3 (@sheskat3).

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada