El temps que estiguem junts

Hi ha alguns espectacles que abans d’entrar-nos per la vista o per la oïda, ho fan per la pell. Perquè això passi han de donar-se un parell de circumstàncies imprescindibles.

D’una banda, l’espai de representació ha de ser petit, proper (t’hi posis com t’hi posis, des de la fila 10 del Nacional, ni pell ni gairebé expressions del rostre) i, de l’altra, la implicació dels intèrprets ha de ser total, cal que els passin coses de debó, per dins, i han de saber comunicar-les per la via subconscient. Són coses subtils: el ritme de la respiració, una mirada, un gest, coses que el públic capta sense veure-les i que fan estremir.

I aquest miracle de la carn té lloc aquests dies a l’Espai Lliure de la mà de la Kompanyia que (per fi!!) tenen un espectacle on lluir-se, com a intèrprets i com a grup, fet a mida de les seves ganes i el seu talent.

L’Espai Lliure ha estat transformat per a l’ocasió en un pis antic, d’aquells de la iaia, on veurem transcórrer dues històries en paral·lel, una en temps actual i una altra més antiga (tot i que menys del que suggereix el vestuari vintage que, d’altra banda, confereix als personatges un aire fantasmal i intemporal que convé, i molt, al relat). La dramatúrgia, signada per Pablo Messiez, que també dirigeix, és una autèntica filigrana. Un relat basat en emocions i sensacions, gairebé sense fil conductor, que no busca ni explicar ni donar respostes, sinó submergir-nos en un terratrèmol d’energies, les associades al dolor i les associades a l’amor.

En escena, aquesta vegada sí, una Kompanyia més compacta i homogènia que mai, un grup que s’escolta, es mira i flueix com una sola matèria en escena, sense cap veu que soni més alta que una altra, amb un equilibri, una tècnica i una entrega brutals. És impossible no rendir-se davant de tant talent. Malgrat que costa destacar algun nom, no puc estar-me de repetir un cop més el tros d’actriu que és Júlia Truyol. El que fa en l’escena final amb la complicitat de Quim Àvila, una altra de les meves debilitats, és de dama del teatre.

Ras i curt, El temps que estiguem junts és el muntatge que ningú no s’ha de perdre aquest mes a Barcelona. La única pregunta que no em puc treure del cap és perquè el Teatre Lliure, tenint aquesta joia entre mans, no ha apostat per programar-la al Lliure de Gràcia, amb tota la pompa i el recolzament que mereix donada la seva indiscutible qualitat  a tots els nivells. Misteris.

El temps que estiguem junts
Dramatúrgia i direcció: Pablo Messiez. Intèrprets: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé, Júlia Truyol. Traducció al català: Marc Artigau. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Ajudanta d’escenografia: Eli Siles. Producció: Teatre Lliure. Col·laboradors de La Kompanyia Lliure: Fundació Banc Sabadell i Fundació Damm.
Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 21/02/2018. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: for me formidable | rosa d'ibur: versos i vida

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.