This is real love

El Col·lectiu VVAA s’ha convertit en molt poc temps en un dels referents teatrals a casa nostra. Per un moment he sentit la temptació de qualificar la seva feina amb un “jove” o “vanguardista” o “trencador” o “performatiu” o “loquesea”, però els dits no m’han obeït sobre el teclat. Suposo que començo a estar farta d’haver d’anant fent grups i caixes on endreçar-ho tot. This is real love es teatre, i si m’obligueu a qualificar-lo només se m’acut un adjectiu: interessant.

Com ja passava en muntatges anteriors d’aquest col·lectiu (Wohnwagen, Pool (no water) o Like si lloras), l’amor continua sent la peça central del muntatge. En aquest cas, les relacions de poder i econòmiques que s’estableixen al voltant del que entenem com amor. L’amor és una relació comercial? És altruista? És l’acte més egoïsta del món? És real?

El més cridaner de This is real love és l’espai escènic, obra de Marc Salicrú. La Sala de Dalt de la Beckett esdevé una mena de quiròfan blanc, blanc extrem, blanc que fa mal als ulls. Parets de plàstic blanc, terra de moqueta blanca (que només es pot trepitjar amb peücs) i una quantitat escandalosa de focus, inclosos uns minibruts que, quan s’encenien de cop, ens deixaven cecs a tots. Una mena de paradís de puresa exagerada, un no lloc ocupat per diverses tarimes on pujaran els intèrprets amb un petit escenari en un racó, un palc per la power couple de la nit i ni una cadira pel públic a qui es convida a moure’s lliurement per l’espai (excepte en cas d’extrema necessitat).

Tot comença amb una confessió, els protagonistes, i cocreadors de la peça amb la resta de l’equip, Elena Martín i Max Grosse Majench, van ser parella fins un parell de mesos abans de l’estrena. Ara ja no ho son, i la seva ruptura serà l’eix dels esdeveniments. A partir d’aquí assistirem a una concatenació de monòlegs, interaccions amb el públic, litúrgies i performances concebudes com a disparadors per submergir-nos en un discurs a voltes caòtic sobre el valor de l’amor. El text no busca construir un relat estàtic sinó que navega en una contradicció constant, tan visceral com humana.

Deia a l’inici que This is real love és teatre i hauria d’afegir que també és una experiència. La seva finalitat és que passin coses i que ens passin coses, que el cos participi de l’acció i que el resultat de tot plegat sigui més una sensació que una reflexió. I val la pena experimentar-la.

This is real love
Creació, direcció i repartiment: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata (Col·lectiu VVAA). Disseny d’espai i de llums: Marc Salicrú. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Audiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d’escenografia: Sergi Cerdán. Ajudant de direcció: Clara Mata. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Amb la col·laboració especial d’Isaki Lacuesta i Isa Campo. Una producció del Col·lectiu VVAA amb el suport de la Sala Beckett i La Brutal. 
Sala: Sala Beckett. Sala de Dalt. Data:27/02/2019. Fotografia: (c) Irene Moray.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada