Les òperes primes em fascinen com a gènere en si mateix. Tinc la teoria (que no crec que arribi a demostrar mai però que a mi em balla pel cap) que amb la primera obra de qualsevol artista pots saber-ne més d’ell i de la seva evolució posterior que amb qualsevol obra posterior o amb entrevistes i biografies. A més, les òperes primes acostumen a compartir certes característiques que fan que mai no siguin rodones i que, en general, acabin caient a l’oblit i quedin exclusivament com a material gurmet pels estudiosos o els fans entregats.
Això, és clar, és ben diferent si parlem de Jonathan Larson, un autor que podia haver revolucionat l’escena dels musicals de Broadway, però que va morir d’una malaltia rara no diagnosticada amb 36 anys, deixant darrere seu només dues obres: Rent i Tick, tick… boom!
Aquest és el motiu pel qual Tick, tick… boom! continua representant-se malgrat els seus desencerts, que els té. La història, descaradament autobiogràfica, parla d’un autor de musicals a punt de fer els 30 que malviu a Manhatthan amb el seu millor amic de tota la vida (que va abandonar el seu somni de ser actor per convertir-se en publicista i ara guanya un bon sou) i que té una xicota ballarina que està farta de no trobar feina professional a Nova York. És un moment clau en el que en Jon, que així es diu el protagonista, ha de decidir què fer, si buscar una feina “normal” i dur una vida convencional amb rentaplats o seguir endavant amb el seu somni d’ “escriure cançons que la gent canti fins el dia que em mori” (paraules textuals del musical que van esdevenir tràgicament profètiques).
Tick, tick… boom! visita tots els temes que Rent explorarà més endavant: la precarietat laboral del món artístic, el desànim del creador, l’amor, la sida, els somnis, la necessitat de trascendència; però ho fa d’una manera més senzilla, amb menys complexitat i més ràbia, amb una dramatúrgia més bàsica, però igualment efectiva.
Les cançons, que s’interpreten amb veu i músics en directe (bravo, un cop més als musicals petits que no fan servir música de llauna), són marca de la casa: melodies encomanadisses que fugen de l’estil Broadway per emmirallar-se en el rock, sense oblidar les balades.
En escena, tres intèrprets que ho donen absolutament tot i fan que ens enamorem d’ells des de la primera cançó. Xavi Duch, que interpreta el protagonista, torna a demostrar que és un dels millors actors de musical que tenim ara mateix a casa nostra. La seva veu és potent i magnífica i la seva interpretació, impecable. L’acompanyen a escena Lu Fabrés i Marc Pociello, tots dos també excel·lents. Veus ben empastades, una bona vocalització i una bona mescla fan que les lletres arribin clares al públic (no sempre passa) i que els més sensibles (culpable) arribem a fer caure alguna llagrimeta.
Tick, tick… boom! és un musical amb l’encant de les òperes primes i la llegenda d’un creador amb final tràgic, però també és una peça que ens parla dels somnis i la realització personal amb aquella sensibilitat que només tenia Jonathan Larson. Un muntatge petit però molt cuidat, amb interpretacions de luxe a mig pam de públic, música en directe i una força i un entusiasme encomanadissos. Un autèntic regal per a tots aquells que estimem els musicals no per la seva espectacularitat sino pel que ens fan sentir.