A tots els que heu vingut

A tots els que heu vingut va despertar gran expectació abans de la seva estrena. Recordo haver-ho comentat amb unes quantes persones les setmanes abans. “Quines ganes d’anar al Nacional a veure la nova del Rosich!”. La premissa de viure el daltabaix d’una senyora convergent de tota la vida, fan de la Núria Feliu per a més inri, davant la constatació que en Jordi Pujol no és l’heroi que ella sempre havia pensat feia salivar.

Però un cop vista, he de dir que penso que l’obra no només no està a l’alçada de les expectatives, sino que, malauradament, ni tan sols està a l’alçada de la seva pròpia premissa.

I és que la Magda, una impecable i magnífica Mercè Aránega que és, sens dubte, el millor de la funció juntament amb la sempre infalible Àurea Márquez; la Magda, dèiem, una d’aquelles senyores de l’Eixample de perruqueria setmanal, collar de perles i pis amb davant i darrere, no aconsegueix escapar del seu propi estereotip en tota la funció ni, per desgràcia, fer cap mena de canvi o evolució. El seu paroxisme davant la notícia de la traïció de Pujol només muta lleument en incredulitat quan comença la seva campanya de suport per carta, però, a partir d’aquest moment no es mou ni un mil·límetre d’aquí com si, un cop fet l’acudit, Rosich no sabés què més fer-ne (quelcom que es fa dolorosament palès amb un desenllaç cantat des del primer minut).

Un muntatge que abusa de recursos de manual per arribar a les dues hores de durada (semblaria que la durada venia imposada), començant pel personatge de Carles Gilabert, que per moments sembla el protagonista de tot plegat, seguint per les desaparicions constants de la Magda al llit, per evitar el desgast d’un personatge que, passat el seu primer monòleg, no té gaire més a dir, i acabant amb la família de la Magda, un bon conjunt d’estereotips i llocs comuns que xerren amb abundància mentre fan avançar la trama amb lentitut pasmosa. Sense oblidar les magdalenes de Proust, és clar.

Escenografia espatarrant carregada de detalls, música i projeccions de Núria Feliu a dojo i el somni fet realitat d’acabar un muntatge amb Jo us he reconegut (l’equivalent nostrat del clàssic himne de Lina Morgan Agradecida y emocionada) complementen una comèdia costumista que es pretén més punyent del que realment és, que semblaria que vol parlar de la corrupció i criticar un cert sector acomodat del país però que només aconsegueix ridiculitzar les senyores de l’Eixample. Un muntatge, en fi, que hauria pogut tenir la seva gràcia en un format més curt i gamberro, més farsesc i, sobretot, més a prop dels fets que explica perquè, desenganyem-nos, a aquestes alçades del partit tots ja hem assumit que el cas Pujol no va ser el daltabaix que tots pensàvem, que ningú no s’ha mort de l’ensurt i que la vida ha seguit si fa no fa, com abans.

 

A tots els que heu vingut

Autor: Marc Rosich. Direcció: Marc Rosich. Repartiment: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies i Carles Gilabert. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Núria Llunell. Assessor de moviment: Roberto G. Alonso. Audiovisuals: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Montse Butjosa. Ajudant d’escenografia: Laura Clos. Ajudant de vestuari: Núria Cardoner. Alumna en pràctiques de l’escola Eòlia: Veri de Morais. Construcció d’escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Confecció de vestuari: Dress Art. Producció: Teatre Nacional de Catalunya.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. Data: 19/04/2017. Fotografia: (c) David Ruano/TNC.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.