Començaré dient que em sembla que aquest muntatge hauria d’estar en cartell durant anys i que totes les escoles i totes les empreses del país haurien d’anar-la a veure com a mínim una vegada.
I és que el que ha aconseguit Didier Ruiz amb trans (més enllà) és un retrat polièdric, ric, interessant i increïblement necessari sobre la transexualitat. El mecanisme és tan senzill com eficaç: set persones trans, homes i dones, surten a escena i ens expliquen en primera persona i de forma fragmentada les seves històries. Hi ha moments de dolor i d’alegria, reflexions i revelacions, moments còmics i moments dramàtics, però, per sobre de tot això hi ha històries personals, totes ben diferents.
Perquè el que transmet trans és (parafrasejant una consigna feminista) la idea radical de que les persones trans són això, persones. Que no són una massa uniforme ni intercanviable, que no són una idea abstracta ni han vingut aquí a molestar-nos amb les seves coses. Si de cas, som nosaltres, les persones cis les que no fem més que liar-la amb les nostres mirades, les nostres preguntes i la nostra necessitat de que tot encaixi en categories extraordinàriament ben definides.
Amb una generositat extrema, Neus Asencio, Ian de la Rosa, Clara Palau, Danny Ranieri, Raúl Roca, Sandra Soro i L. ens miren als ulls i comparteixen amb nosaltres la seva intimitat i els seus pensaments. Amb una bondat infinita i una sinceritat absoluta.
Deia a l’inici que aquest muntatge hauria d’estar en cartell durant anys, però, malauradament, només hi estarà fins diumenge. Aneu a omplir les cadires del Lliure de Gràcia i obriu bé les orelles, si us plau. El que expliquen, així ho mereix.