Trilogia Mozart

Començaré dient que estic segura que aquest espectacle dels Dei Furbi no era en absolut per a mi. De fet, si no hagués estat la darrera jornada de la Lliga, no hi hauria anat. De la mateixa manera que no vaig anar a veure la seva celebradíssima i premiada versió de La flauta màgica. Hi ha poques coses que tinc clares en aquesta vida però una és que no m’agrada la música clàssica ni l’òpera. No m’agraden. N’he sentit tot l’argumentari, he estat víctima de tota mena de mirades carregades de superioritat moral i tinc cinc anys de solfeig i tres de piano superats al conservatori. Quan us dic que no m’agraden no ho dic a la lleugera. Ho he intentat. Però no fa per mi.

Aclarit aquest punt, no us sorprendrà saber que la Trilogia Mozart dels Dei Furbi no em va fer gaire el pes. Entenc perfectament el mèrit de cantar a cappella peces operístiques (més encara quan es fa en posicions incòmodes); aplaudeixo la idea, intentar fer amb les òperes més conegudes de Mozart el que portem mitja vida fent amb les obres de teatre clàssic, és a dir, escurçar, reduïr, adaptar, eliminar subtrames i, tot plegat, modernitzar els textos; també entenc el mèrit de fer tot això a una sala petita amb una companyia de cinc actors. Tanmateix, i a diferència del que llegireu a altres llocs, crec que per poder gaudir de l’espectacle cal que tingueu certa sensibilitat per aquesta mena de composicions. Tampoc està de més llegir una mica (amb la Wikipedia tireu) sobre el context històric de les peces i el seu argument. Això sí, pels fans de Mozart és un divertimento absolut. I aquells que no han entrat en la música clàssica però sí que els agrada la trobaran original i, fins i tot, divertida.

No puc acabar sense parlar de la originalitat de l’escenografia. Poques vegades s’aconsegueix fer tant amb tan poc. Una estructura de tres potes i una faldilla gegant amb mirinyac es converteixen en l’escenari de les tres òperes. La original idea de Ramon Ivars i Gemma Beltran em va tenir fascinada durant tota l’obra. Això i el resum de Les noces de Fígaro (un dels pocs moments del muntatge on no hi ha música…).

Trilogia Mozart (basada en les òperes de Mozart Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte) Dramaturga i directora: Gemma Beltran. Arranjador: Paco Viciana. Repartiment: Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcè i Albert Mora. Sala: La Seca. Espai Brossa. Data: 17/12/14. Fotografia: (c) Caroline Morel Fontaine.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.