Sota el títol d’Uluburun (que fa referència a un vaixell enfonsat fa 3500 anys a les costes de l’actual Turquia) s’amaga un espectacle carregat de poesia que em va commoure fins als ossos.
Aleix Duarri signa la dramatúrgia i la direcció del que jo definiria com un llarg poema escènic. Un muntatge que, amb una fluïdesa de relat impressionant, que viatja en l’espai, el temps i la profunditat de camp, explora la pregunta més antiga que es fa la humanitat: per què som aquí?
Sobre un terra d’encenalls de suro, quatre intèrprets vestits amb inspiració asiàtica, dos d’ells armats amb motxilles de sulfatar, interpreten com un cor els diferents personatges. De vegades ho fan a l’uníson i, de vegades, fent que el personatge vagi canviant de cos. El tret de sortida és un home que arriba a casa i descobreix que la seva parella s’ha intentat suïcidar amb una sobredosi de pastilles. Aquest fet genera un debat ètic sobre si trucar o no una ambulància que anirà esdevenint, a poc a poc, un qüestionament més global sobre qui som, per què som aquí, quin dret tenim a sentir-nos desgraciats al primer món, què és el patiment, d’on sorgeix, què vol dir estimar, com ens relacionem com a societat, què és la por i un llarg etcètera.
En escena, Jaume Forés, Oriol Escalé, Júlia Santacana i Anna Vendrell treballen amb una compenetració i una entrega impressionants, a una distància inexistent del públic al qual miren sovint als ulls. Les seves interpretacions són una coreografia de text i moviment d’una gran bellesa, teixida amb delicadesa per Duarri, que busca connectar amb els espectadors d’una manera molt íntima.
Uluburun em va deixar literalment sense alè, el seu text em va evocar una gran quantitat de sentiments i sensacions i la seva posada en escena minimalista em va semblar d’una delicadesa absoluta. Com passa sempre amb la poesia, el secret consisteix en deixar-se endur i entrar al llenguatge. Si ho feu, crec sincerament que el viatge val molt la pena.