Ho dic sense que hagi acabat el Grec sabent que no me’n penediré: Una gossa en un descampat és la millor obra del Festival d’enguany. Una obra escrita per una dramaturga de Banyoles, de menys de 40 anys i amb un pressupost modest (tenint en compte les coses que es veuen al Grec). Clàudia Cedó amb Una gossa en un descampat ha aconseguit allò que tot sovint se’ls escapa als grans muntatges i a la modernitat mal entesa: connectar de debò amb el públic, explicar-li una història que val la pena i conduir-lo amb mà ferma però amorosa a la catarsi.
Una gossa en un descampat explica la història d’una dona que perd el seu embaràs en el cinquè mes de gestació, quan aquesta circumstància l’obliga a donar a llum al seu fill mort. Aquesta història, que potser algú pot trobar morbosa o cruel o massa tràgica és més habitual del que pensem. Si mai us molestéssiu en preguntar en el vostre entorn trobaríeu com a mínim mitja dotzena de dones que han viscut una mort perinatal, potser la vostra àvia, potser fins i tot la vostra mare. La història de les dones que s’enfronten a veure morir els seus fills abans de néixer és tan antiga com el món, el problema és que, fins fa massa poc, les històries de les dones no interessaven prou.
Per sort, cada cop més dramaturgues arriben a estrenar i explicar-nos les seves històries, i Clàudia Cedó aprofita una vivència personal per regalar-nos un text que és un cant a l’amor, a la vida, a la sororitat i a les dones en general. Una història crua per moments, tendra quan cal i habitada per una constel·lació de personatges de carn i ossos, personatges amb els que empatitzem i que ens mostren les diferents cares d’aquesta moneda en concret.
Fins i tot la protagonista, Júlia, està desdoblada en dos personatges per poder veure tots els matisos, totes les contradiccions que travessa aquesta mare. Una Júlia que interpreten amb entrega, excel·lència i encant Vicky Luengo i Maria Rodríguez, que es canvien a diari per interpretar la Júlia que passa el tràngol mèdic (en el meu cas, Luengo) i la seva ombra, una veu interior que l’agafa de la mà i li diu que tot anirà bé (en el meu cas, Rodríguez). Totes dues funcionen com un sol ens, amb una complicitat escènica difícil de veure, una feina mil·limètrica carregada de subtext i de pell. Una delícia. Les acompanyen Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas i Xavi Ricart, tots ells imprescindibles, tots ells brillants.
Una gossa en un descampat és una d’aquelles obres que ens recorda per què el teatre no s’assembla a cap altra forma d’art. Un text i un muntatge que t’entren per la pell, que et sacsegen, que et fan plorar i riure, que et fan tremolar les cames i angoixar-te, i sentir com explota la catarsi a la boca de l’estómac i et deixen amb aquella sensació, quan s’obren els llums, que ja no ets la persona que ha entrat a la sala, que surts diferent, que allò no ho oblidaràs perquè ho portes a la pell.
Gràcies, Clàudia, per aquest regal.