Una lluita constant

A mesura que faig anys, cada vegada soc més ionqui de la no ficció en general i del teatre documental en concret. Suposo que és perquè, quan ja n’has vist molts, els relats de ficció més convencionals resulten sempre predictibles i rodons, com elaborats seguint una recepta; mentre que la no ficció, com la vida, sempre és imperfecta, insatisfactòria i injusta. I això m’agrada.

I Una lluita constant és tot això elevat a la categoria d’art. Carlota Subirós signa una dramatúrgia absolutament impresionant que, mitjantçant parlaments i documents reals pertanyents a diferents conflictes i moviments socials, dibuixa amb encert i respecte, però sense idealitzacions ni dogmatismes, un retrat del que és i el que significa lluitar contra el sistema.

En aquest viatge, Subirós recorre a lluites properes i allunyades (en el temps i en l’espai, malgrat no abandonar mai el nostre marc cultural més familiar) i dona veu a tots els implicats del bàndol revolucionari, fins i tot els més crítics, però sense passar el micròfon ni una sola vegada a l’altre bàndol (cosa que em sembla meravellosa ja que el discurs d’aquests és el que llegim cada dia a la premsa i als mitjans mainstream). Per davant dels nostres ulls veiem passar el maig del 68 a França, la PAH, el 15-M, les vagues de les drassanes del nord d’Espanya, Angela Davis i la lluita antiracista a Estats Units, els presos polítics durant la dictadura franquista, la lluita feminista durant la transició espanyola (que malauradament no està tan lluny en les seves reivindicacions del moment actual) i, calceu-vos, una única  menció al moviment independentista català en boca de la mateixa Angela Davis en una aparició a Barcelona. El mecanisme formal és el del teatre verbatim: els actors diuen les paraules dels protagonistes mentre es projecten les imatges originals sobre l’escenografia. Un joc de miralls en el que intèrpret i protagonista es fonen en el nostre cervell i, com a espectadors, rebem una imatge completa on realitat i teatre són indestriables.

La feina de documentació, tria i construcció del text és senzillament meravellosa. Una lluita constant aborda temes tan d’actualitat ara mateix com la utilitat d’una vaga de fam, la funció dels sindicats, la trampa del capitalisme, la justícia patriarcal, la dificultat per passar de les paraules a l’acció, els acords de mínims, l’ús de la violència, la unitat, el nacionalisme i un llarg etcètera en una funció que ens manté el cap en moviment en tot moment i ens enfronta a dilemes no gens senzills amb amabilitat i empatia.

En escena, Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera encarnen amb aparent senzillesa tots aquests personatges i tots aquests discursos en una mena de reunió de sobretaula d’aquelles per arreglar el món en la que es fuma i es beuen cafès i cigalons. Amb discreció i amb força els intèrprets es converteixen en aquesta ocasió en eines al servei de la direcció, que els fa servir gairebé com una peça d’escenografia, com un altaveu viu. La seva persona queda completament anulada per la força, l’emoció i l’energia del discurs que emeten i que canvia a cada parlament. Una feina preciosa.

Una lluita constant és un muntatge que ens convida a reflexionar sobre el valor que tenen les lluites socials, sobre el nostre paper en elles i sobre el sentit de tot plegat en un món on, malauradament, sembla que sempre estem condemnats a perdre. Una obra tan pertinent pel moment que estem vivint que penso que hauria d’estar tot l’any a la cartellera per poder anar tornant sempre que ho necessitem.

 

Una lluita constant

Dramatúrgia i direcció: Carlota Subirós. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Pau Matas Nogué. Edició de vídeo i ajudant de direcció: Raquel Cors. Suport d’il·luminació: Sergi Torrecilla. Ajudant d’espai escènic: Llorenç Balaguer. Fotografia: Kiku Piñol. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Raquel Cors (direcció). Alumna en pràctiques d’El Timbal. Centre de formació i creació escènica: Laura Rovira (interpretació). Una coproducció de Temporada Alta 2018 i La Ruta 40 amb el suport de la Sala Beckett i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Sala: Sala Beckett. Sala de Baix. Data: 28/11/2018. Fotografia:Una lluita constant.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.