Vaselina

Tinc l’esperança que algun dia, no massa llunyà, deixi de confondre’s la irreverència amb l’actitud reaccionària. Per posar un exemple: fer una processó en honor del «Santo Coño Insumiso» és irreverent (i, si no, que li diguin a les sevillanes que van atrevir-se a fer-ho), que surti el personatge d’una dona transsexual (per fer servir la seva terminologia) i preguntar immediatament pels seus genitals com a gag és reaccionari. Les persones trans s’enfronten diàriament a situacions així. D’irreverent, això, no en té res.

Irreverent seria posar en escena un personatge trans i que els acudits no giressin entorn a aquest fet (us juro que es pot fer, porto vistes 5 temporades de la comèdia televisiva Brooklyn 99 on el comissari és gai i ni un acudit de mariques han fet, tu, ni un!). Perquè la irreverència no consisteix en normalitzar els acudits antics (dir gorda a una persona amb sobrepès, marica a un home que no es comporta con un mascle) fent bandera d’una suposada incorrecció política, com si insultar gratuïtament fos un acte de rebel·lia, sinó fer trontollar el conservadurisme, incomodar el públic posant-li un mirall davant dels ulls. I em temo que, per molt que ho digui la promoció, Vaselina no ho fa.

Vaselina, un text de l’autor italià Gabriele di Luca, ens presenta uns personatges marginals i disfuncionals que, si te’ls mires una mica tampoc no ho son tant. Al cap i a la fi estem parlant de població blanca de classe baixa, però que té una casa on viure, i que cultiva marihuana (una mena de família Coleman molt menys aconseguida). Un dels cultivadors és fill d’una ludòpata simpàtica que es passa la vida a casa d’ell demanant calers (per alimentar la seva addicció) però que no munta cap escàndol quan li neguen i l’altre és una caricatura de l’esquerra (ecologista, animalista, antiimperialista, anticapitalista, trets ridiculitzats sense pietat en el text) i que és també qui surt més malparat a la trama (resulta ser el més «mala persona»). La trama gira entorn un intent de portar marihuana a Mèxic en avió (no queda gaire clar des d’on, perquè el text no especifica si son a Europa, Nordamèrica o a on) introduïda al cul, primer d’un gos i després d’una noia (la gorda dels acudits) que irromp a la seva vida de manera força inversemblant i que té una història complicada amb el seu pare, arran d’un episodi incomprès amb el seu germà amb síndrome de Down. El grup el tanca el pare del primer cultivador, marit de la ludòpata, que va marxar a Mèxic fa 22 anys i torna sense avisar convertit en dona transsexual (que, per si us ho esteu preguntant, interpreta un home cis). Amb aquesta premissa, la cosa va d’encadenar situacions basades en l’«a veure qui la diu més grossa» que, al final, sembla que només ridiculitzen realment les idees d’esquerres (qui més rep, amb diferència, és el personatge esquerroide), i que acaba enaltint la família per sobre de tot, com a nucli indestructible. Una mena de faula que ve a dir que, mentre estimis ta mare, tot està bé.

Ara bé, pel que fa al muntatge, signat per Sergi Belbel, i les interpretacions, trobem una feina solvent i eficaç, que fa el que vol fer.

Entenc que aquesta mena d’humor agrada. Entenc que hi ha qui pensa que el llenguatge inclusiu o la qüotidianització de segons quines realitats és un atemptat contra la seva llibertat d’expressió. El que no m’agrada és confondre els termes i pretendre que aquesta mena d’espectacles i acudits son irreverents o que vivim en una «dictadura d’allò políticament correcte» contra la que cal lluitar, perquè no és cert. El que em molesta és que s’intenti fer passar bou per bèstia grossa. 

Vaselina
Autor: Gabriele Di Luca. Traducció: Joan Negrié. Direcció: Sergi Belbel. Amb: Lluïsa Castell, Joan Negrié, Joan Miquel Reig, Artur Busquets i Karin Barbeta. Escenografia: Josep Iglesias. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Hèctor Mellinas. Imatge gràfica: Jordi Egea. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Premsa: Anna Casasayas i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi & Kco. Distribució: Bitò. Producció: Sala Trono. 
Sala: La Villarroel. Data:10/09/2019.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada