Explica Cristina Clemente al programa de mà de Ventura que va escriure l’obra gairebé per necessitat després de la mort sobtada del seu pare, per entendre com pot canviar la vida en un instant, no només per les decisions que prenem sinó per l’atzar, per tot allò que no podem controlar. Qualsevol que hagi viscut de prop una mort o una malaltia, o a qui una trucada de telèfon li hagi girat la vida del revés entendrà aquesta sensació. Jo l’entenc perfectament.
Ventura és bàsicament això, la història d’una vida (o potser de dues) que va canviant i retorçant-se, girant i recargolant-se, a mida que passen els anys i els esdeveniments. A cada passa veiem quin és el detall, la peça que va canviar-ho tot, assistim impotents als cops (alguns de sort, altres de ben desgraciats) de la vida. Una història, però, que el director Víctor Muñoz Calafell ha convertit en un complex artefacte narratiu, un recurs que, en la meva opinió, no calia. Muñoz ha decidit canviar el text original de Clemente, que proposava una història sobre l’atzar que provocava cert vertigen i una mica de pena, per explicar una història sobre el destí i mantenir-nos ocupats amb jocs mentals. Entre incomodar el públic i jugar amb ell, Muñoz ha triat la segona opció, i, malgrat que no és la que jo hauria triat, el resultat és bo i funciona.
En tres espais diferents, en aquest Grec dins d’un magnífic pis d’època de La Pedrera, Meritxell Yanes Font i David Planas i Lladó donen vida a un conjunt de personatges que passen per totes les edats, des de la infància fins a l’ancianitat, i ho fan amb autèntic talent, moltíssima tècnica i una gran veritat. Cap dubte sobre a qui interpreten a cada moment, malgrat els girs de text, les escenes en off i la rapidesa dels canvis, una autèntica demostració de força a menys d’un metre de distància. Teatre íntim d’aquell que no pot (ni vol) amagar res.
Ventura ens recorda com n’és de fràgil la vida, la felicitat i la família, com de fugaç és tot en el temps que tenim per viure, i ens convida a ser benèvols amb la gent, perquè ningú no coneix la història dels altres. Un text magnífic amb una posada en escena que no podria ser millor. Tant de bo facin temporada a Barcelona i, sobretot, tant de bo facin aquella funció número 100 de la que ens van parlar (aviseu-me!).
Pingback: Llegir teatre: Ventura / Volem anar al Tibidabo - Somnis de teatre