La irrupció de les xarxes socials en el món del teatre provoca coses tan impensables fa uns anys com que una obra que es fa fora del circuit tradicional pugui promocionar-se i arribar a la seva audiència potencial. Com? Doncs per Twitter, per exemple. Farà cosa d’un mes i mig va començar a seguir-me un compte que es deia @elwaikiki. Quan vaig anar a mirar qui era, vaig descobrir que tres noms coneguts pensaven fer una obra de teatre al Reial Club Marítim amb el sistema de taquilla inversa. Si volia anar-hi només havia d’enviar un mail. I ho vaig fer.
I vosaltres direu que, quan darrere un espectacle hi ha tres noms com els de Paul Berrondo, Borja Espinosa i Joel Minguet, és fàcil que et facin cas per Internet, i jo us diré que sí, que, obviament, els noms van pesar en la meva decisió de demanar entrades però, tot i així, sense Internet, això no hauria estat posible.
Però deixem el com i parlem del què. Waikiki Honolulu és un text per a dos actors escrit i dirigit per Paul Berrondo. No busqueu una sinopsi de l’obra en el seu Facebook. No la trobareu pas. Per això, abans que comencés l’obra jo no sabia què esperar-ne. Comèdia? Drama? Tragèdia? Teatre experimental? No l’hauria encertat mai, us ho asseguro. Waikiki Honolulu és una historia d’amor. Però no l’amor dolç i amable de la comèdia romàntica, el dels finals feliços i les frases boniques. No. Aquesta història és una d’amor improvable, de l’amor que neix en les esquedes de la terra erma, d’un amor fosc i amb data de caducitat, de l’amor sense esperança. I sí, com és obvi, és un amor homosexual, però això és clarament el de menys.
Borja Espinosa i Joel Minguet interpreten dos personatges ambigus plens de zones fosques, de secrets i de desil·lusions. Un home que viu a la seva furgoneta i un exdrogoaddicte que es coneixen a un bar de barri en un vespre qualsevol. Dos homes a qui la vida no ha tractat gaire bé, que han comès errors i que encara n’han de cometre més. Tots dos actors es deixen la pell amb aquest text ple de girs inesperats i sobtats canvis d’energia. Una autèntica muntanya russa que Espinosa i Minguet dominen amb encert i la dosi justa de tendresa per fer-nos estimar aquests personatges més aviat poc estimables.
Tot i que no podem dir que l’entorn fos el més adient per a una representació teatral, la bona feina dels intèrprets (que teníem a tocar) et feia oblidar de seguida que estaves assegut a una cadira de fusta del Reial Club Marítim. A més, tot té els seus avantatges, el fet de no estar a un teatre ens va permetre gaudir d’una cervesa fresca regal de la casa.
Tinc clar que dijous passat vaig assistir a una prova, potser fins i tot a unes prèvies, d’un espectacle que hauria d’acabar a un escenari més convencional. Espero que així sigui.