Fins diumenge passat no havia vist res de la companyia britànica Cheek by Jowl, però sí que n’havia sentit a parlar, sobretot de les seves adaptacions de Shakespeare. D’altra banda, 35 anys d’història (que es diu ràpid) i un gran èxit i prestigi internacionals els avalen, així que quan vaig assabentar-me (fa mesos i de casualitat) que farien Winter’s tale de Shakespeare al Teatre Auditori de Sant Cugat no vaig pensar-m’ho gaire.
I la veritat és que l’experiència va superar amb escreix les expectatives. D’una banda, perquè vaig connectar molt amb la forma de fer i entendre Shakespeare de Cheek by Jowl i, de l’altra, perquè no coneixia l’argument de Winter’s Tale i vaig poder veure un Shakespeare sense saber-ne el final (i veure clàssics sense saber com acaben, com si haguessin estat escrits ahir i sense haver sentit cap comentari acadèmic al respecte és un dels meus plaers [in]confessables).
Sobre l’enorme escenari del més-auditori-que-teatre de Sant Cugat (amb una platea tan llarga que les darreres files haurien d’incloure binocles), només una caixa blanca de fusta i uns bancs. El muntatge no es fonamenta en una gran escenografia sinó que confia en el text i les interpretacions i basa la seva potència visual en el moviment escènic.
Winter’s tale comença amb to de tragèdia grega i, així, vam gaudir d’una primera part sòbria, mesurada i molt fosca, amb els actors pràcticament estàtics, llargs parlaments i sobtades explosions de violència. En canvi, la segona part arrenca amb to pastoral (amb un estil que recorda molt a As you like it) i, de sobte, el muntatge canvia radicalment i mostra un rostre més juganer, amb un joglar que entra guitarra en mà i aconsegueix guanyar-se el públic en menys d’un minut, un equip de televisió que es cola a la festa dels protagonistes i una alegria contagiosa que es talla de cop per preparar el moment final. I quin final! Pell de gallina. Emoció, màgia i un quadre plàstic preciós que ens va deixar sense alè un segon abans dels aplaudiments, que van ser llargs i entusiastes.
El repartiment combinava actors d’edats molt diverses, però tots coincidien en la seva magnífica dicció i control del cos. Tots sense excepció van regalar-nos interpretacions magnètiques, engrescadores i interessants, i tant era que tinguessin dues frases o un protagonista.
El Winter’s tale de Cheek by Jowl és un d’aquells espectacles que gaudeixes durant dies, perquè les seves imatges i les seves idees et tornen una vegada i una altra un cop has deixat el teatre. Tot un exemple de com portar a escena Shakespeare aquí i ara, i tota una demostració que pels textos de l’anglès no passen els segles.