Dues dones, dues cadires i una nevera de càmping. Hi ha espectacles que no necessiten gaire més per fer una reflexió interessant. Aquest és el cas de Yo quería ser una chica Almodóvar pero dejó de tener sentido, una d’aquelles rares avis que troben el seu niu a l’Àtic 22 del Tantarantana.
Dues dones amb xandalls Adidas tirant a vintage (i a kitsch també) passen l’estona com poden en una mena de càmping. Això és el que sabem en la primera iteració. Però el muntatge avança en cercles i, a cada volta, descobrim coses noves. No és un càmping, és una balena, i elles, les dones, la esta y la otra, no en poden escapar. ¿O potser no volen?
Yo quería ser una chica Almodóvar pero dejó de tener sentido explora amb originalitat i sentit de l’humor les trampes que ens fem al solitari quan parlem de viure. Les barreres i els obstacles, reals i ficticis, que manifestem per quedar-nos sempre en el mateix punt; la insatisfacció real, però també apresa, que sentim amb una vida que no és prou dolenta per queixar-se però tampoc prou bona com per celebrar-la.
Amb el gest, el ball, un text minimalista i una dramatúrgia intel·ligent, Laia Alberch i Paula Ribó donen vida a aquestes dues dones perdudes en sí mateixes, atrapades en el temps i en la rutina. Una amb ganes, potser, de canviar, l’altra massa còmoda, potser, en allò que coneix. Les seves interpretacions són potents i molt exigents, i, malgrat no mirar mai el públic, aconsegueixen establir una altra mena de complicitat i actuar, a estones, com una mena de mirall.
Yo quería ser una chica Almodóvar pero dejó de tener sentido és un espectacle que parla de nosaltres, d’aquesta generació que portem la insatisfacció per bandera i la tristesa com a xacra. I ho fa amb encert, originalitat, intel·ligència, humor i tendresa. No es pot demanar més.