YOUARENOWHERE

Des del títol d’aquest muntatge fins la darrera escena, tot ell és una barreja explosiva i estranyament equilibrada entre la reflexió existencial i la broma estripada. Pels que no domineu l’anglès, el títol es pot llegir com «sou aquí» (el que diuen els mapes del carrer per assenyalar el punt on es troben) o bé com «no sou enlloc». I aquest és una mica l’esperit de tot plegat.

Per cert, a continuació començaré a fer un festival d’spoilers completament indecent. Sabeu que no és el meu estil, però tenint en compte que l’espectacle es va veure només un parell de dies a Barcelona, els artistes són de Brooklyn i les probabilitats que algú que l’hagi de veure en les seves gires mundials parli català i acabi aquí són més aviat escasses, per una vegada, em saltaré la meva pròpia norma. Ara bé, si penseu veure l’espectacle en algun moment o univers paral·lel pareu de llegir. ARA MATEIX.

La forma com vaig arribar a la Hiroshima a veure aquest espectacle, que no pensava anar a veure, les coses com són, és miraculosament coherent amb tot plegat.

El dia de l’última representació, l’amic Albert Martí (excompany de la revista Godot, entre altres moltíssimes coses) va enviar-me un WhatsApp per dir-me que canviés els plans que tingués i anés al vespre a la Hiroshima a veure YOUARENOWHERE.

—Però si les entrades estan esgotadíssimes! —vaig argumentar jo.
—Sí, però hi ha una manera… Pots anar a fer de públic fake.
—Perdona?

En aquell moment vaig pensar que la onada de calor començava a fer estralls entre les meves amistats, però després d’un parell de missatges més, la cosa va anar agafant sentit.

A YOUARENOWHERE hi ha dos públics. El de debò, que ha comprat la seva entrada i va a veure un muntatge. I el fals, que hi va gratuïtament a canvi de col·laborar amb la companyia per crear una il·lusió completament imprescindible per donar sentit al muntatge. Jo anava a fer això. A fer de còmplice.

I de què va YOUARENOWHERE? Doncs d’universos paral·lels. L’obra comença amb un home que monologa davant d’un teló blanc. Parla del temps, del pas del temps, de l’energia, dels records, de l’univers, de física quàntica, de la possibilitat d’universos paral·lels. En un espai completament blanc, el seu discurs està constantment puntuat per un joc de llums perfecte i molt evocador. Llums intenses i intermitents que ens posen en un estat mental divertit, estrany, una mica com el viatge de 2001 de Kubrick. I, de sobte, el teló cau i, a l’altra banda de la sala, com un mirall, apareix un altre intèrpret i un altre públic que el públic original no sabia que hi era.

La il·lusió és que a l’altra banda del teló, un altre home ha estat fent el mateix espectacle (la realitat és que, com que el teló és de roba i no aïlla ni el so ni la llum, el públic fals hem estat veient l’espectacle a través d’un monitor de televisió gràcies a una càmera penjada a la cabina, però, és clar, això el públic no ho sap i els seus rostres són de foto).

A partir de la caiguda del teló comença el millor moment. Quinze minuts, potser més i tot, d’una coreografia meravellosa en la qual dos actors es mouen primer i parlen després en perfecta sincronia de mirall. L’efecte és hipnòtic i fascinant com poques coses. Un cop més, les llums i sobretot els efectes estroboscòpics contribueixen a crear la màgia. Però és la feina dels dos actors Andrew Schneider (protagonista principal i creador de l’espectacle) i Peter Musante la que fa que el fragment de col·lisió dels universos paral·lels sigui excepcionalment màgic.

Després d’un monòleg sincrònic i magnífic sobre els petits detalls vitals que ens converteixen en les persones que som, aquest conjunt de coses poc importants que esdevenen la nostra personalitat, les nostres mancances i els nostres somnis, l’espectacle emprèn la recta final. Els protagonistes fan canviar el públic de grada i, a continuació, el protagonista original engega un monòleg en el que descobreix que està mort i, com en un somni, comença a assegurar que ja ho sabia, que res del que ha passat és real, que ell ja no hi és. Mentre parla, el teló que separa les dues realitats paral·leles torna a alçar-se i, mentre ho fa, el públic fals sortim del teatre i ens allunyem. Quan el teló toca sostre torna a caure i, pam, el públic descobreix que l’altre públic no hi és. Ha existit mai? Ha estat tot un somni?

No vaig veure els darrers tres minuts d’espectacle, però els seus creadors ens van explicar que bàsicament, el públic fals ens convertíem en estels del cosmos.

Passats uns minuts, per mantenir la il·lusió de la desaparició (el públic sortia de la Hiroshima i no ens veia), podíem tornar a la sala i xerrar una mica amb el públic que quedés i amb els artistes, que van tractar-nos de manera increïblement amable i entusiasta, com només ho saben fer els estatunidencs. Les cares del públic general quan ens van veure tornar eren de foto. Va ser una experiència genial.

I l’espectacle en si? Doncs també. És increïblement complicat fer un muntatge basat en una broma, en un truc final, i que la cosa tingui sentit. I YOUARENOWHERE en té. L’espectacle és un viatge emotiu i psicodèlic a la fragilitat humana, a allò que ens fa ser únics, a l’aquí i l’ara, si és que això existeix. I, en fer-ho, decideix no renunciar al joc, a la broma, a la meravella, i aconsegueix un efecte exclusivament teatral: fa quelcom impossible de fer en qualsevol altre mitjà, un truc de màgia destinat a fer-nos somniar, encara que només sigui un segon.

No és cap secret que aquest Grec he vist poquíssims espectacles però, quina sort, vaig arribar a veure’n un que em costarà molt d’oblidar.

YOUARENOWHERE
Creació: Andrew Schneider. Amb: Alessandra Calabi, Peter Musante, Bobby McElver, Daniel Jackson, Christopher Heilman. Traducció al català dels sobretítols: Lola Aymerich (Els Tres Hereus, SCCL).
Sala: Hiroshima. Data: 24/07/2019. Fotografia: (c) Maria Baranova.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada